Clàssics per prendre consciència

Parlar de clàssics contemporanis, en literatura o ciències socials, no vol dir citar només Stefan Zweig o Karl Marx. En la categoria hi entren també noms com Gerhart Hauptmann (Obersalzbrunn, 1862 - Agnetendorf, 1946) i Frantz Fanon (Martinica, 1925 - Maryland, 1961). De Hauptmann, novel·lista i dramaturg exponent del naturalisme alemany que va guanyar el Nobel el 1912, Adesiara n’ha reeditat Els teixidors, obra de teatre social o teatre document avant la lettre que Feliu Formosa va traduir fa mig segle per a la col·lecció El Galliner d’Edicions 62. La versió actual incorpora com a valor afegit els dos pròlegs, de 1969 i 2020, signats pel mateix Formosa. De Fanon, psiquiatre, teòric i militant anticolonialista, Tigre de Paper i Pol·len han editat Els condemnats de la terra, assaig ara traduït per Maria Llopis i que va tenir gran influència en l’esquerra revolucionària i els moviments d’alliberament nacional dels anys seixanta i setanta i després va ser revaloritzat pels estudis postcolonials. El llibre, amb un esfereïdor final sobre els trastorns mentals en una guerra colonial, manté el pròleg incendiari que Jean-Paul Sartre va fer el 1961 i suma un epíleg amb més perspectiva de la historiadora afrocubana formada a Barcelona Karo Moret-Miranda.

De gènere, estil i èpoques molt diferents, les dues obres tenen un nexe d’unió en la seva voluntat de contribuir a una presa de consciència radical contra l’opressió. Hauptmann, fill i net de filadors, aborda en la seva obra una revolta dels teixidors de Silèsia el 1844, que es pot considerar un dels primers esclats revolucionaris que té com a base una consciència de classe. Així ho reflecteix l’autor en cinc actes d’una peça teatral en què el protagonista és el col·lectiu de teixidors, enfrontats a l’amo que els explota: “Si els teixidors tenen fam, que mengin herba” és la frase del fabricant Dreissiger que actua com un dels catalitzadors de la revolta obrera, amb final tràgic. L’episodi relatat per Hauptmann és dels primers (Lope de Vega i Fuenteovejuna al marge, i descartant Els miserables de Victor Hugo, no per la cèlebre versió de teatre musical, sinó pels seus protagonistes romàntics tan definits) en què una massa revoltada s’erigeix en protagonista escènica. De fet, els esdeveniments narrats, dels quals Heinrich Heine va escriure el magnífic poema Els teixidors de Silèsia, funcionen com l’epifania de l’onada revolucionària de 1848 i del Manifest comunista de Marx i Engels. Però el llibret de Hauptmann, convenientment adaptat, funcionaria també avui en un muntatge teatral que canviés els teixidors per riders o treballadors de plataformes.

Un marxisme més explícit —començant pel vers de La Internacional del títol, però passat per l’existencialisme i reformulat per abordar el sistema colonial— és el que vertebra Els condemnats de la terra de Fanon: “No són ni les fàbriques, ni les propietats, ni el compte al banc el que caracteritza principalment la classe dirigent. L’espècie dirigent és, abans que res, la que ve de fora, la que no s’assembla als autòctons, als altres”. Tot i que l’obra és coneguda per justificar la violència en les lluites anticolonials a partir de l’experiència de l’autor com a psiquiatre de torturadors i torturats i membre del Front d’Alliberament Nacional d’Algèria, la força i actualitat política de Fanon rau en la voluntat de fer prendre consciència als uns i als altres. No és un pamflet ni un manual de part, sinó una reflexió de fons per a tothom.

Ara que França debat el seu passat colonial a partir de l’informe sobre la guerra d’Algèria de l’historiador Benjamin Stora, la singularitat de Fanon (negre de la Martinica a França, francès a Algèria i panafricanista euroamericà de formació cristiana entre musulmans) permet una interpel·lació més rica que la bidireccional metròpoli-colònia. I, sobretot, menys maniquea que la lectura descontextualitzada d’Els condemnats de la terra des d’un nacionalisme esquerranista eurocèntric. “A les colònies, les hecatombes, a partir d’un cert estadi de desenvolupament embrionari de la consciència, enforteixen aquesta consciència, perquè indiquen que entre opressors i oprimits tot es resol per la força”, diu un Fanon que, en contra del cànon marxista, defensa “el lumpenproletariat” com a subjecte revolucionari.

Amb sincera radicalitat (de l’arrel, no dels extrems): quin grau de violència (social, econòmica, física) pateixen i com prenen consciència proletària (sense el prefix lumpen) els damnats de la terra que també són els teixidors (avui riders) de Hauptmann?