El vergemòbil, Berlanga i l’ull de Martin Parr

Bravo per dues exposicions valencianes excel·lents, la dedicada al MuVIM a l’enorme Luis García Berlanga en el seu centenari i la retrospectiva del sempre incisiu fotògraf anglès Martin Parr a la sala Carlos Pérez al Centre del Carme valencià. Llàstima que la pandèmia hagi impedit a l’anglès viatjar a la ciutat, que en aquests dies de falles que per segon any no són viu un espectacle que a Parr li encantaria i que potser es queda sense documentar en tota la seva esplendor i substància berlanguiana i parriana en aquests temps difícils per a la subsistència professional de fotògrafs locals: la Mare de Déu dels Desemparats, la Geperudeta, patrona de València, recorre la ciutat en un vergemòbil, una furgo adequada perquè se la vegi bé, amb la megafonia a tota pastilla al ritme del seu himne virginal. Així estarà tota aquesta setmana de les falles-que-no-són. Una iniciativa dels fallers i de l’arquebisbe Cañizares, a la qual no s’han resistit ni el Govern autonòmic socialista ni l’alcalde de l’esquerra Compromís. Ni amb administracions de la dreta més recalcitrant patides durant anys pel País Valencià no s’havia arribat mai a tant. Un espectacle digne del gran Berlanga i alhora digne de Parr.

És una llàstima que Martin Parr no pugui viatjar aquests dies a València per documentar amb la seva gràcia i ironia el vergemòbil i els seus fidels

De Berlanga, expo al MuVIM, oberta aquest mes. El sensacional cineasta, autor de tantes pel·lícules que ens retraten, encara avui, faria els cent el 12 de juny. Ens retraten Bienvenido, Mr. Marshall (1953) ara que esperem fons covid europeus; Plácido (1961), també coneguda per “Posi un pobre a taula”, avui que tants conciutadans han d’acudir a buscar menjar en organitzacions caritatives; El verdugo (1963) i els ecos actuals que desperta sobre la postguerra franquista; Tamaño natural (1974) i els embats mascles davant les dones del moment; la saga de La escopeta nacional (1977-1982), que tradueix en imatges les relacions entre administracions que avui són autonòmiques; i Todos a la cárcel (1993), per descomptat. I el 12 de juny s’obrirà i es donarà a conèixer el seu llegat dipositat a l’Institut Cervantes el 2008, en una cosa anomenada Caja de Letras que fins ara desconeixia que existís en aquesta institució, un document del qual no se sap res, un misteri berlanguià que em moro per conèixer.

Cal revisitar, doncs, Berlanga en aquesta expo valenciana, a càrrec de l’excel·lent periodista cultural Joan Carles Martí. Els cartells de les pel·lícules al llarg de quatre dècades es combinen amb attrezzo original dels films: el tractor de Bienvenido Mr. Marshall, la carraca de Plácido, el coet de Calabuig.

I enllaçar aquest retorn al món berlanguià i el que diu a nous espectadors, tan ben exposat, amb el Parrathon del Centre del Carme, que ofereix una retrospectiva de Martin Parr. Ha estat muntada també amb ganxo pels comissaris de la mostra, Nacha Soler i el director del Centre del Carme, José Luis Pérez Pont, amb gandules al claustre que porta a la sala Carlos Pérez i a dins, que reprodueixen motius il·lustres de Parr. En el passeig d’un museu a l’altre pot ser que tinguis la sort de tenir per companyia aquesta setmana el vergemòbil i l’himne de la Geperudeta. Tot lliga, tot quadra, tot ens ajuda, des de l’art i la propaganda entrecreuats, a elaborar el sentit del que ens passa. Bravo per València.

Berlanga reviu en una expo que mostra ‘attrezzo’ original dels seus films, com el tractor de ‘Bienvenido, Mr. Marshall’ i la carraca de ‘Plácido’

La Geperudeta recorria la seva plaça de la Verge entre crits un dia l’any, el segon diumenge de maig. Doncs res, això era abans. Aquest any ho farà durant set dies de març.

Tornem a Parr, que per desgràcia no podrà veure el vergemòbil. L’expo aplega més de 200 fotos i 168 imatges del seu collage Common Sense. Procedeix de Rennes i després anirà a Bèlgica i Corea. El recorregut internacional ha fet potser renunciar al fotògraf, que sempre decideix què exposa, a les fotos de Benidorm, i en part és una llàstima. Tot i que no treu mèrits a aquest repàs de la seva obra des del 1975. Gràcies sobretot al seguiment que ha fet de la vida quotidiana de les classes obrera i mitjana de vacances, Martin Parr ens ha ajudat a veure-hi més, a percebre el que no volem veure, tot el que és lleig i alhora preciós en la seva sobirana realitat. La gent a la platja, turistes o locals, són ara, a més, una de les millors cròniques dels temps anteriors a la pandèmia. De la mateixa manera que la seva crònica visual de la convenció republicana del 2016 continua sent el millor retrat col·lectiu dels Estats Units que van donar el triomf a Trump, i que encara hi són.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.