Deixar-se habitar, ara que no ens podem tocar

La frase que he triat (o m'ha triat) per titular aquesta crítica és una de les moltes que enlluernen a les cantonades de Canto jo i la muntanya balla, la novel·la d'Irene Solà. Tot un èxit: Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2019, traduïda a 15 idiomes. El 17 de febrer es va estrenar al Teatre Biblioteca de Catalunya, i no dirigida per Oriol Broggi, com calia esperar. Guillem Albà i Joan Arqué, directors i dramaturgs, van anar a veure Broggi amb el projecte d'adaptar a l'escena la novel·la d'Irene Solà. Es va unir a l'equip Clàudia Cedó, autora de textos dramàtics tan suggestius com Tortugues: la desacceleració dels partícules o Una gossa en un descampat, aplaudida a la sala Beckett de Barcelona, en el festival Grec 2018.

Brolla la bella i misteriosa música de Judit Neddermann. I en el dossier, com la partitura emocional destil·lada per Broggi, les seves frases, sempre sàvies i humils: “Aquests dies la societat està instal·lada en la incertesa i vivim en aquesta incertesa, però per una estona la sala d'assaig és un refugi que podem compartir”. Parlo de partitura i també li quadraria “manual de reflexions teatrals”. Aquesta vegada Broggi no dirigeix, i és molt difícil resumir i plasmar l'argument de la peça de Solà, però aquí semblen brollar les seves indicacions i la seva influència protectora. “Podem veure el que hi ha amagat darrere de les emocions i fer evidents els sentiments”. Es tractaria, doncs, d'atrapar una atmosfera i mostrar uns llenguatges: les veus de la muntanya. Potser a dalt de tot, “un esperit majúscul i màgic que es fa ­real davant nostre”, escriu el director del Teatre de la Biblioteca. I aquesta frase de clausura que li he robat per a l'obertura: “Deixar-se habitar, ara que no ens podem tocar”.

Veig una zona fronterera, d'alta muntanya, amb fantasmes i dones d'aigua, entre gossos i cabirols, entre Camprodon i Prats de Molló. Esclata una tempesta. Núvols narradors. O carregats de perill. Un llamp que fulmina en Domènec, el pagès poeta. I la navalla que li cau de la butxaca brilla, escriu l'autora, “com un tresor, com una pedra preciosa, com un grapat de monedes”. Hi ha quatre dones que alguns prenen per bruixes: la Joana, la Dolceta, l'Eulàlia i la Margarida. És difícil recordar el nom de cadascuna. Poden ser nenes i molt velles. Veus que expliquen diferents històries. Noms diferents, i potser èpoques diferents. La Dolceta riu i riu mentre explica les històries de quatre dones acusades i penjades per bruixeria. Parla de la Joana, la més vella, la que aconsegueix les millors cireres de pastor. La Joana li va ensenyar moltes coses, sempre de nit: guarir febres, mals d'ull, malalties d'animals. Una altra nit li va dir que podia fer ploure pedres i desfer-se de les bèsties, i a la Joana la van prendre també, i mai va tornar a dir res, però l'Eulàlia explicava les millors històries, les que més feien riure la Dolceta. I la Sió guardava pedres a les butxaques de la seva bata violeta. I hi havia històries terribles, com la de l'Hilari, però pocs les explicaven. Aquestes nits penso que potser hi ha una barreja entre el text d'Irene Solà i les històries reexplicades, potser somiades, reimaginades.

Encapçalen el repartiment actrius magnífiques, que poden ser dolces i ferotges, com Laura Aubert (que vam veure fa uns dies al TNC a Testimoni de guerra, de Pau Carrió), Anna Sahun (moltes funcions, molts tons), Diego Lorca, Ireneu Tranis (que recordareu a La visita de la vella dama, de Dürrenmatt, amb Vicky Peña), Caterina Tugores (actriu, ballarina, música), la guitarrista Amaia Miranda.

Recordo la llum color metall crepuscular brollant del fang, amb la signatura de Sylvia Kuchinow. Ombres d'arbres contra les parets. El vestuari de Nídia Tusal pot ser lli del XIX o austrohongarès. L'escenografia és d'Alfred Casas i Laura Clos. Sembla que n'hi ha prou amb unes quantes cadires i taules per bastir aquest poble semiocult, com entre fulles que cruixen en mans del vent. I no costa deixar-se atrapar per l'aroma dels bolets.

En el terç final, no sé si vaig somiar un fascinant cavall de fusta, com el War Horse del National londinenc. Ecos del Théâtre de Complicité: The Three Lives of Lucie Cabrol, a partir de Pig Earth, de John Berger. Em va fer pensar (o sentir) de nou aquella barreja entre el que és màgic i el que és rotundament real. Més arbres alts que agiten els relats rurals de Marcel Aymé (La Vouivre). Aires de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, però sense tanta foscor ni cossos riu avall. I una narració de negre sobre la neu: Un roi sans divertissement, de Jean Giono. I la família de la meva mare, a Capellades. I la de la meva dona, a Besora, a Tavèrnoles. Una d'aquestes funcions que et deixen meravellat, esgotat, exhaust. L'escriptora Clàudia Cedó parla de la seva germana de sang Irene Solà: “Una de les més potents, sorprenents, bàrbares i enlluernadores que he llegit des de fa molt temps”.

Canto jo i la muntanya balla. Dramatúrgia: Clàudia Cedó sobre la novel·la d'Irene Solà. Direcció: Guillem Albà i Joan Arqué. Teatre Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Fins al 4 d'abril.