Miquel Fernández: “Ara en les sèries el sexe sembla cosa dels joves de 20 anys, però a partir dels 40 també hi ha sexe, molt i del bo”

Miquel Fernández (Barcelona, 1980) encapçala, després de més de 15 anys com a actor de cinema i televisió, una nova generació d'això tan important perquè puguin existir els actors protagonistes: els grans secundaris. Un grup d'intèrprets amb carisma que aconsegueixen robar plans amb personatges que, a priori, poden semblar petits. És el que ha passat amb el Miguel, el guàrdia civil de valors difusos que encarna a Adú, la pel·lícula amb més nominacions als premis Goya 2021 i un treball pel qual va sonar fins a l'últim moment com a possible nominat en la categoria de millor actor secundari. Així ha passat, també, amb el Sergio, el seu personatge a la sèrie El nudo, un thriller sobre un home en la trentena que té molt per amagar i que s'emet sota demanda a HBO i de forma lineal a Antena 3.

A aquests dos personatges cal sumar-hi els que vindran. Fernández participa a Mamá o papá, la propera comèdia d'un director amb qui repeteix, Dani de la Orden, i també a Alba, una producció que s'inspira en el mediàtic cas de la Manada i que arribarà a Antena 3 aquest any. I lluny d'exercir aquest elitisme propi d'alguns actors de cinema que veuen l'entreteniment televisiu com una feina una mica innoble, l'actor no ha tingut problemes a l'hora de participar en concursos de talents com Tu cara me suena (i ben fet que va fer: va guanyar la sisena edició), participar en els grans musicals de Madrid –abans que aquests fossin fagocitats per la ciutat en aquella campanya de màrqueting de la dècada passada que va portar a equiparar la Gran Vía amb Broadway– i amenitzar qualsevol festa popular com a frontman d'una orquestra, Orígen.

En un moment professional que per a qualsevol altre actor seria fregar el cim i en un dels més complicats per a una professió que en realitat sempre està en crisi, Miquel Fernández espera continuar creixent. “Crec que no em puc queixar de com m'han anat les coses, però tinc una ambició sana i penso que encara ha d'arribar el meu millor moment”, reconeix en conversa amb EL PAÍS.

Abans de res i seguint el que ja sembla una tradició en les entrevistes d'aquests mesos, com està passant la pandèmia? De la millor manera que es pot. Intentant tenir paciència, confiant que com més aviat millor puguem tornar a una normalitat i gestionant molt bé la sobreinformació sobre la pandèmia. I també sentint-me molt afortunat perquè tinc un fill i una dona meravellosos i ens ajudem mútuament. El fet de tenir una criatura et porta a una rutina que no et deixa pensar gaire en el que està passant.

No obstant això, ha tingut alegries indiscutibles, com haver participat a Adú, la pel·lícula amb més nominacions als premis Goya del 2021. Estic súper content pel Salva [Calvo, director de la pel·lícula]. Ha lluitat molt, s'hi deixa la pell, aconsegueix fer que les pel·lícules siguin boniques tot i el drama i les desgràcies que hi ha a Adú. M'hauria encantat tenir una nominació, però no passa res. Estic content que la pel·lícula en tingui 13, que estiguem més exposats i que puguin veure el nostre treball.

No és la primera experiència de Fernández en una pel·lícula amb diverses nominacions als Goya. Ja ho va viure a La gran familia española, que va obtenir deu nominacions el 2013. Sobre Adú, afegeix que “quan el Salva me'l va oferir, em va dir: ‘El personatge que et vull donar és una mica cabrón’. M'ho vaig llegir i vaig pensar que era fantàstic”.

“Tant de bo jo em pogués llegir un guió i dir: ‘Ah, això triomfarà”, continua. “Això està a l'abast de molt pocs, si és que està a l'abast d'algú”. Tampoc sembla fàcil saber si una sèrie triomfarà. Fernández no té problema a l'hora de confessar que li agradaria que El nudo, la sèrie que s'emet a Antena 3 i es pot veure també sota demanda a HBO, tingués més audiència en el seu recorregut televisiu. “És cert que els resultats potser no estan anant com ens agradaria, però la sèrie és aquí i hi ha gent a qui li agrada molt. La segueix un milió d'espectadors, més o menys, que avui dia està bé. Sabem que és complicat competir amb La isla de las tentaciones o Cuéntame... La gent a la televisió prefereix veure entreteniment. És normal. Una sèrie que emets a les 23.15 amb una pila d'anuncis... ja no en tens ganes. A més, hi ha les plataformes, dius ‘Ja me la miraré demà a HBO’. Avui dia la ficció en televisió està gairebé agonitzant”. Potser portat per aquesta idea, Fernández ha diversificat el seu camí a la petita pantalla i molts espectadors el coneixen gràcies a haver estat el guanyador de la sisena edició de Tu cara me suena.

Molts actors s’haurien negat a participar en un format televisiu com aquest. Tot i això, vostè ho va fer, va guanyar i sembla que fins i tot va afavorir la seva carrera posterior. Jo tenia molt de prejudici sobre aquesta qüestió. En aquest país tenim molta tendència a encasellar i ens agrada molt dir “aquest, de sobte, és cantant”. Al final és més el que un pensa que realment el que després passa. És veritat que al principi tenia moltíssims prejudicis. Vaig trucar a directors i directores de càsting per demanar-los l'opinió i saber què en pensaven. Sempre em deien: “Tu pots anar-hi tranquil·lament, llança-t'hi de cap”. Fins i tot a la meva psicòloga li preguntava què havia de fer. T'entra la inseguretat i és veritat que et preguntes què diran de tu. Ara que ja ho he fet puc dir que ha estat una de les experiències més boniques que he tingut i m'ha ajudat moltíssim a créixer.

Participaria en un altre concurs de talents? Per descomptat. A més és una cosa que entre els companys ja tenim claríssim. Fa uns quatre o cinc anys la gent era més reticent. Ara jo crec que si de sobte hi ha un MasterChef Celebrity, un Tu cara me suena, un concurs de talents on puguis anar i fer-ho bé, no passa res. Al contrari, suma.

He vist que és força actiu a les xarxes socials. Ha notat en algun moment el que s'explica ara, que els seguidors importen més que el talent en alguns càstings? No ho crec, em resisteixo a creure-m'ho. L'exposició i ser mediàtic ajuden a fer que, potser, pensin abans en tu, però això és un ofici de llarg recorregut. Veurem què passa d'aquí a dos anys. Jo no em preocupo per això, segueixo treballant i si hi ha algú que em truca pels followers, doncs meravellós. Si hi ha algú que no em truca, doncs també. Hi ha un punt en el qual estàs en boca de tothom i és normal, però estar en boca de tothom durant molt de temps tampoc sé si és factible o sa alhora.

Entre la filmografia de Fernández hi ha també una curiositat que es pot trobar a Prime Video: una pel·lícula americana anomenada Dame tus ojos, en la qual comparteix cartell amb Blake Lively. “Saps que vaig anar a Tailàndia per gravar només una seqüència que era un interior? Se suposava que passava a Barcelona. Van muntar un estudi a Tailàndia, em van fer viatjar fins allà una setmana per fer una seqüència, en classe business, i em van retornar al cap d'aquesta setmana. Jo vaig treballar un dia d'aquella setmana i la resta vaig fer turisme per Bangkok, em va semblar meravellós. Després vam estar rodant aquí a Barcelona. Els temps són uns altres, la producció és una altra, és un disbarat. Vam estar quatre dies rodant una tomatina a Bunyol en la qual hi havia dos tràilers i 500 extres, dos mesos abans de la tomatina de debò, i al final no va sortir res de tot això a la pel·lícula, t'ho pots creure? És increïble la diferència, quan aquí estem pidolant uns milers d'euros per poder fer alguna cosa. I això que no era una pel·lícula amb un pressupost hipermilionari”.

En una entrevista recent reclamava més escenes de sexe en pantalla per a actors de 40. No, el que vaig dir, parlant d'El nudo, és que ara hi ha moltes sèries en les quals el sexe sembla ser cosa dels que tenen 20 anys. I com a broma afegia que ja està bé, que la gent de més de 40 també té sexe, molt i del bo.

Fernández va desembarcar a Madrid amb papers en musicals com Rent, però va ser fa 18 anys quan va començar a destacar com a protagonista del musical We Will Rock You, amb cançons de Queen. “Recordo que vaig tocar amb Brian May a l'escenari, va ser increïble. Però jo crec que un dels musicals que va marcar la història recent del gènere va ser el de Mecano, Hoy no me puedo levantar, i jo vaig saltar de We Will Rock You a aquí. Aquest era, òbviament, d'autors espanyols i amb una història molt autòctona. Nanos dels anys vuitanta, la problemàtica de les drogues, de la sida... Es va fer una barreja guapa i va funcionar molt bé. Estic molt orgullós d'aquest musical perquè m'agrada molt que les coses es facin autòctones. Hi ha molt de talent en aquest país, hi ha molta gent que compon, escriu, actua, dirigeix i és una pena que els musicals s'hagin centrat a fer còpies de Broadway o de Londres”.

Hi ha molta èpica associada a l'arribada d'un actor a Madrid, no sé si té algun record d'aquell moment. En aquell moment la meva parella era de Madrid. Recordo que tenia una moto de 50 centímetres cúbics que em van deixar i era un desastre, completament atrotinada, però em salvava cada dia per portar-me amunt i avall. Haig de donar-li les gràcies a la parella que tenia en aquell moment, perquè em deixava estar a casa seva. Vaig desembarcar i no ho vaig passar gaire bé els primers anys, després ja em vaig anar establint. És veritat que vaig venir amb feina i això també ajuda, però vaja, allò tampoc es cobrava gaire bé. Va ser després quan vaig començar a entendre de què anava allò de l'elegància, que si m'agafaven m'havien de pagar una mica més, ho havia de demanar i no passava res. Al principi em va costar molt adaptar-m'hi. Després és veritat que Madrid és una passada i més quan ets jove. És una ciutat obertíssima. Sempre tinc el cor dividit entre Barcelona i Madrid. M'ho he passat molt bé els anys que hi he estat, t'acull, la teva família es torna la família urbana, el dia a dia de la gent del teatre que et vas trobant, d'amics d'amics. En això Madrid és una meravella i ho trobo a faltar perquè Barcelona no ho té.

Abans ha comentat que té una ambició sana. Què diria que li queda per fer? No ho sé, suposo que treballar amb directors com Sorogoyen, Almodóvar o Amenábar. I, posats a demanar, fer protagonistes.

Parlant de papers protagonistes, hi ha una pel·lícula independent seva que es diu La llave de la felicidad, en la qual fa el paper principal, té boníssimes crítiques i és impossible de trobar. És que això... [Riures] Això és una cosa que va posar en el seu moment la productora que volia fer aquesta pel·lícula. La va gravar i no s'ha fet mai.

Però si té fins i tot ressenyes a IMDB! Doncs la pel·lícula no existeix. Es va posar en el seu moment, estàvem a punt de fer-la i l'havia de protagonitzar, però crec que mai es va arribar a finançar. Va ser una cosa que sí, però al final no. Segueix allà, com un pegat a la meva fitxa.