“Sense clubs no hi ha Belmontes”

Els clubs esportius espanyols comencen a alimentar esperances de reactivació després d'un any sencer de desconcert, intentant esquivar la paràlisi i el desori provocat pels efectes de la pandèmia. Els estralls són difícils d'avaluar. A Espanya hi ha 66.000 clubs amb una infinitat de peculiaritats i condicionants. Un estudi del Consell Superior d'Esports (CSD) va vaticinar al juny que l'impacte de la pandèmia causaria unes pèrdues de 4.600 milions a l'esport espanyol i una caiguda d'ingressos del 38,5%. El daltabaix ha afectat el dia a dia, el més elemental: saber si hi havia pista o piscina disponible per competir o almenys per entrenar. Alguns han hagut de renunciar a una categoria, gairebé tots han hagut de reduir els pressupostos, en una proporció d'entre el 20 i el 30%, molts amb prou feines han mantingut l'activitat, i la majoria dels que participen en tornejos regionals no han pogut competir o comencen a fer-ho ara. En diversos clubs conviuen els socis i usuaris de les instal·lacions amb els esportistes d'elit.

Aquests clubs són els que detecten, desenvolupen i, sovint, tutelen els campions olímpics i mundials, les Mireia Belmonte, Carolina Marín, Saúl Craviotto o Lydia Valentín de torn. La majoria d'aquests clubs, 332 dels més destacats a través d'una associació, ACEDYR, han sol·licitat mesures per atenuar els danys econòmics, com la reducció de les quotes federatives, deduccions de l'IVA, desgravaments de l'IRPF o una llei de mecenatge. “Els clubs són els que tiren del carro”, resumeix Ricardo Camacho, el president del Canoe, una de les entitats estàndard que fan compatible la base amb alguns esportistes d'elit i que té 700 esportistes i gairebé 6.000 socis, 600 menys que quan va començar la pandèmia.

Canviar la manera de veure l’esport

El Club Natació Sabadell està al darrere d'alguns dels millors èxits en la història de l'esport espanyol, des de les medalles mundials i olímpiques de Martín López Zubero, a les d'Ona Carbonell i les seleccions de waterpolo, passant per algunes de les de Mireia Belmonte o la d'un precursor com Miquel Torres, el primer nedador espanyol que va guanyar una medalla en uns Europeus, la de plata el 1962. El club, fundat el 1916 fruit de l'esperit emprenedor i associatiu de la ciutadania, presumeix d'haver inaugurat la primera piscina d'aigua dolça a Espanya, el juny del 1918, i d'haver sobreviscut a les dificultats de la guerra, la dictadura i les anteriors crisis econòmiques. La seva activitat és frenètica, amb 20 seccions esportives, finançades i impulsades per milers de socis i usuaris que comparteixen les instal·lacions i l'origen de marca amb els campions.

Ara, com tothom, intenta contrarestar el cop que ha suposat la pandèmia i les seves conseqüències. “Aquesta època canviarà la manera de veure i entendre l'esport, de com els clubs som capaços de gestionar, i no només en l'aspecte econòmic”, sosté el seu president, Claudi Martí. Per a ell, el més dur de l'últim any va ser quan va haver de plantejar als 250 treballadors del club una rebaixa salarial mitjana del 15%. No hi havia alternativa a causa de les restriccions d'ús de les instal·lacions, la pèrdua de 7.000 dels 27.000 socis i la caiguda dels ingressos, de 13 a 10,5 milions d'euros.

“Una de les coses que espero que aquesta crisi faci és posar més valor en la feina que fem els clubs, no tant pels títols que guanyem o pels esportistes que aconseguim que competeixin en uns Jocs, sinó per la tasca que duem a terme en la formació de tots els esportistes”, reivindica Martí.

La directiva del club va traçar un pla a tres anys vista. Ha reduït el preu de les quotes dels socis, ha optimitzat al màxim les instal·lacions i les piscines per adaptar-se al 30% d'aforament que s'ha permès durant força mesos, segregant els espais que utilitzen els esportistes d'elit i els socis perquè tots tinguin més seguretat, i ha iniciat una campanya de micromecenatge amb l'objectiu de captar 250.000 euros per compensar el descens d'ingressos i permetre continuar finançant la seva feina de planter amb 800.000 euros.

“Ens hem reinventat. Mai ens hauríem imaginat que molts socis haurien de fer peses a les sis del matí a l'aire lliure en ple hivern”, explica el president del club vallesà. “I s'estan disputant les lligues nacionals, excepte al març. Hem obert les piscines olímpiques només per a les jugadores de waterpolo [cinc vegades campiones d'Europa i base de la selecció espanyola]. És un esforç dels clubs que no se'ns reconeix. Si no tenim clubs, no tenim federacions, no tindrem Consell [Superior d'Esports], ni tindrem Jocs. Això ho han d'entendre tots. No és demagògia. Si vols tenir la possibilitat de poder ajudar una Mireia Belmonte o un equip femení de waterpolo amb ajudes directes o en l'entrenament ho podràs fer sempre que tinguis una Mireia de 10 o 11 anys. I una Mireia de 10, 11, 12 anys no la tindràs mai en un CAR [Centre d'Alt Rendiment] sinó en un club natació. És així, aquesta és la realitat”. Diverses entitats propugnen un pla d'ajuda als clubs amb esportistes olímpics similar a l'ADO, el pla que va reactivar l'esport espanyol des dels Jocs del 1992.

L’aturada ha afectat els esportistes i les famílies

El millor planter del bàsquet femení espanyol és de color lila, el de les samarretes dels equips del Femení Sant Adrià. Així ho avala el rànquing elaborat el 2019 per la Federació Espanyola de Bàsquet (FEB) sobre la base dels resultats obtinguts pels equips infantils, cadets i júniors en les quatre temporades anteriors. El seu primer equip, l'Snatt’s Sant Adrià, va jugar en la màxima divisió, la Lliga Endesa, en les temporades 2017-2018 i la 2018-2019. Va baixar de categoria però, com a líder d'un dels grups de la Lliga femenina 2 quan es va cancel·lar la competició pel virus, va guanyar el dret a competir de nou a la Lliga Endesa. Això va succeir ja en plena pandèmia, i va haver de renunciar a l'ascens. El pressupost de l'equip a la Lliga 2 és d'uns 60.000 euros i per competir en la màxima categoria en necessitava 200.000. “Va haver-hi alguna empresa interessada a patrocinar-nos, però en aquell moment, sense públic, amb la incertesa que hi havia, va ser impossible assumir la despesa que comportava jugar a la Lliga Endesa”, explica Pepe Aneas, president del club des del 1998. Malgrat que ja ha aconseguit l'elit, el Sant Adrià, com la majoria de clubs no professionals, és una entitat modesta, amb recursos molt limitats, finançada amb les quotes que paguen les famílies dels esportistes, que arriben a més de 600 euros anuals, a més d'algun patrocinador i comptades ajudes institucionals.

Disposa de 17 equips i una escola esportiva on les nenes s'inicien a partir dels cinc anys i competeixen a partir dels vuit. “Un dels efectes més traumàtics ha estat l'aturada en l'activitat. Ha causat un impacte molt gran en les jugadores i entrenadors. Són molt competitius i l'aturada els ha afectat moltíssim des del punt de vista anímic. Les famílies estan molt cremades”, assegura Aneas. En el terreny econòmic, la retirada d'alguns petits patrocinadors i la rebaixa de les quotes que paguen les jugadores, a causa de la inactivitat, ha causat una desviació d'uns 25.000 euros sobre un pressupost de 272.000. “Ajudes? Ni gota. Ni un detall”, lamenta Aneas. “La Generalitat va anunciar una sèrie d'ajudes, però van ser per als gimnasos. Ens van oferir una possibilitat de finançament a través de l'Institut Català de Finances, però és un préstec. No ens interessava”.

Els jugadors del Club de Rugby Santander ultimaven a mitjans d'octubre la posada a punt per disputar la seva segona temporada a la Divisió d'Honor A, quan l'últim dia hàbil perquè el club formalitzés la seva inscripció va haver de renunciar a la màxima categoria. El seu patrocinador, Bathco, no va aportar la quantitat pactada, el club no va poder disposar dels 20.000 euros que necessitava per afrontar la temporada i es va esfumar la il·lusió de l'equip càntabre de continuar a l'elit. La Federació va castigar l'equip amb el descens de dues categories, una sanció de 12.360 euros i la prohibició de jugar a la Divisió d'Honor durant les dues properes temporades. “La sanció és injusta”, assegura Juan Gómez, el president del Club Rugby Santander. “No ens va donar temps a reaccionar, ens van deixar sense capacitat de maniobra. En qualsevol cas, la federació no va perdre la inscripció, ja que un altre equip [Les Abelles de València] va ocupar la nostra plaça i no vam causar cap perjudici a ningú”.

El Club de Rugby Santander es va crear el 2007 amb una clara vocació formativa. L'entitat va arribar a tenir 180 jugadors i 17 entrenadors que competien en nou categories. El primer equip va ascendir a la màxima categoria, la Divisió d'Honor A en la temporada 2018-2019. L'octubre del 2019 va disputar el primer derbi càntabre en la història en la competició, contra l'Independiente. “El club continua amb una activitat molt limitada”, explica Gómez. “El primer equip hauria de jugar en competició regional, però a causa de la pandèmia no s'ha jugat. Tampoc s'ha pogut entrenar en grups de més de sis. El pressupost és molt modest i es cobreix amb la subvenció anual de l'Ajuntament”. La seva és, com tantes altres, el reflex de la nova realitat per als clubs modests en l'època de la pandèmia.