“Recuperar els quadres de la seva mare els costarà 600.000 euros”

“L'informo que els quadres dipositats pel seu germà als trasters ja no són allà. La qüestió és si volen recuperar el greco, el murillo, l'atribuït a Velázquez... En total, n'hi ha 70 i tota l'obra de la seva mare”.

El 8 de gener del 2016, l'advocada i excampiona de ral·lis Carina Boronat rep la primera notícia d'un segrest que ocuparà els següents sis mesos. És un robatori de novel·la en el qual els Mossos arriben a sospitar de gairebé tothom (un germà, la netejadora) i que destapa un drama familiar. La seva mare, Montserrat Gudiol, acaba de morir després d'un llarg crepuscle. El ric patrimoni de la família està en perill. Però també el llegat artístic d'una dona que va enlluernar la burgesia catalana dels anys setanta i vuitanta amb els seus retrats de figures etèries, embolcallades en un vermell intens que el mercat de l'art va rebre amb entusiasme.

A la seva casa de la Garriga, a una hora de Barcelona, la Carina recorda un episodi que continua viu —el judici pel segrest encara s'ha de fer— al costat d'una Maternitat. “D'ella es coneixen les pintures vermelles. A mi m'agrada aquesta, negra. El nen podria ser un refugiat. La foscor reflecteix millor el seu pessimisme: Sabia que el món era una merda”. Si hagués intuït el que li esperava quan va portar aquest correu a comissaria —les pressions de la investigació, la ruptura definitiva dels sis germans, la pugna per l'herència—, la Carina no hauria mogut ni un dit. “Estic contenta d'haver recuperat l'obra de la meva mare, la gran oblidada en tota aquesta història”.

Montserrat Gudiol, primera dona que va ingressar a la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi i una de les primeres divorciades a Espanya, mor als 82 anys, el Nadal del 2015. Gairebé de manera simultània, uns individus irrompen als trasters d'un polígon industrial de Sant Adrià. El fill gran, Francisco —que va ser el seu tutor per ordre judicial en els seus últims anys de vida a causa d'una malaltia degenerativa—, havia traslladat allà gairebé tota la seva obra i la rica col·lecció d'art familiar, aplegada pel pare de l'artista, l'historiador de l'art Josep Gudiol.

Els lladres saben el que busquen. Obren el box B44, el que conté el més valuós, incloent-hi un Sant Francesc en oració atribuït a El Greco. Qui els ha donat aquesta informació?

Els Mossos sospiten d'entrada del Francisco: va treure el llegat d'un pis del carrer Balmes amb seguretat i conserge per portar-lo a un traster de l'extraradi que prohibeix dipositar objectes d'“alt valor” i l'alarma no funciona en les dates del robatori. En un inquietant passatge del sumari, al qual ha accedit EL PAÍS, la policia assegura que el primogènit va decidir “no intervenir per substituir la sonda gàstrica” amb la qual s'alimentava Gudiol, que va acabar així “consumida”. El Francisco, amb una vida marcada pels excessos i el consum de drogues, “sabia que la seva mare es moriria”. La Carina, de 58 anys, ho expressa d'una manera més sinistra: “A la meva mare la van matar”.

El passat no ajuda el germà gran. El 2014, el Francisco va denunciar el robatori d'uns quadres a casa seva. Els Mossos creuen que ho va fingir per vendre'ls sense que els germans ho sabessin i pagar “un tren de vida superior als seus recursos”. Però les escoltes telefòniques i els seguiments l'allunyen del robatori del traster: és innocent.

Mentrestant, el misteriós segrestador —que exigeix un rescat de 600.000 euros— continua escrivint. “No intenteu fer un lliurament de diners controlat, me n'adonaré i no apareixeré”. La Carina, que intenta guanyar temps per als policies, respon que vol una foto dels quadres com a “prova de vida”. Els agents estrenyen el cèrcol i, gràcies a l'amo del locutori des del qual envia els correus, l'identifiquen. Ricardo E. és veí de Nou Barris, el districte més pobre de Barcelona, amb antecedents per tràfic de drogues.

El moment és molt delicat. El Ricardo amenaça a buscar una altra sortida (“puc vendre la informació a un grup rus, romanès o xinès”), però la veritat és que és incapaç de col·locar els quadres al mercat legal. Ho ha intentat, sense èxit, amb una marxant d'art a qui va arrossegar als baixos fons. En la seva declaració, la dona dirà que va declinar l'oferta per “ètica” i definirà el Ricardo com un “pintor amateur” que li va mostrar obres seves “abstractes, figuratives i expressionistes”.

Una indiscreció

L'oportunitat per caçar al lladre arriba el 7 de juny. El Ricardo apareix al Port Olímpic de Barcelona amb tres homes més, que carreguen grans paquets d'un magatzem a una furgoneta. El seu objectiu és traslladar-los a la Costa Brava, però els Mossos els aturen al peatge. La Fiscalia demana tres anys i mig de presó per robatori amb força per a Ricardo E., Sergio Félix M. i Antonio R. Aquest últim va ser, presumptament, qui va saber que existia el botí per la indiscreció de la dona que netejava a casa de Montserrat Gudiol i del Francisco.

L'assistenta va estar al radar dels Mossos. Va conèixer l'Antonio als serveis socials del barri. Van tenir “un embolic”, segons l'home, que va tallar la relació quan ella va començar a enviar-li “fotos picants” per Facebook. El jutge ha rebutjat portar-la també a judici per falta de proves. Però la dona va ser, amb tota probabilitat i per imprudència, l'espurna que va connectar dos mons d'una mateixa ciutat. “Pot ser” que li digués a l'Antonio on treballava, “pot ser” que li esmentés que a la casa hi havia quadres, “pot ser” que li parlés del trasllat a un traster. El que s'ignora és per què la banda coneixia al detall —com mostren els correus— la llista d'obres d'art.

Després de la seva detenció, l'Antonio va voler estovar la policia i els va informar que hi havia més quadres: els olis valuosos de debò eren a la furgoneta d'un pàrquing vigilat. Així van aparèixer el Sant Francesc d'El Greco, La flagel·lació de Jesús de Pedro Machuca o la Marededeu amb nen de Murillo. El de Velázquez el van oblidar al traster. Tots ells són “atribuïts”, i no se sap del cert quina és la seva autoria, segons els informes del Departament de Cultura de la Generalitat. El greco pot rondar el milió d'euros si és autèntic, i els 150.000 euros si és atribuït.

El peritatge del greco és l'últim episodi d'un enfrontament familiar que va començar molt abans, amb la venda d'un goya —“un encàrrec episcopal que a mi no m'agradava”— que regnava al pis de Balmes i que va vendre Gudiol. El tracte donat a l'artista des de la seva incapacitació el 2007 va enervar la Carina, i la va motivar a treure's la carrera d'advocada. Està satisfeta, almenys, que les obres —després d'un periple per un traster, un magatzem i una comissaria— estiguin per fi en un lloc segur. Per si de cas, no diu on.