La Sandra i el falcó blanc

Dimarts a la tarda la meravella esperava en un extrem dels camps solitaris, a prop del riu. El falcó blanc, un gyrfalcon, un grifó, la llegendària au dels reis. No hauria estat gaire més extraordinari trobar-te un unicorn. L’entorn tenia un component surreal, com en un relat de Ballard. Una tenda de campanya índia abandonada, un tipi, s’alçava incongruent als voltants, així com una caseta amb rodes baquetejada sota uns pollancres i una caravana decrèpita sota el perfil de les muntanyes. El paisatge mateix semblava distorsionat, com esglaiat pel prodigi que allotjava.

El vaig escoltar abans de veure’l. La seva veu era similar al soroll en girar de manera discontínua una maneta rovellada. Era dins d’una àmplia caseta protegida al frontal amb un enreixat, però amb una obertura en un angle que era massa estreta perquè l’ocell s’escapés i tanmateix em permetia observar-ho de molt a prop, cara a cara. Una au formidable, màgica, gairebé sobrenatural. El falcó més gran del món, i el més bonic; un somni hiperbori embolcallat de plomes i calçat amb urpes. El paradigma del salvatge, l’indomable i lliure. Ens vam mirar i vaig sentir que em perdia en aquests ulls negres immensos. L’expressió inhumana d’una criatura que escorcolla el món d’una manera que no té res a veure amb la nostra.

 Els grifons, falco rusticolus, especialment els blancs, que habiten a Grenlàndia i Sibèria i encanten als prínceps dels sorrencs emirats àrabs, són l’alta aristocràcia dels falcons. Tradicional propietat i regal de reis, Carles VI de França (ho explica Helen Macdonald a Falcon, Reaktion Books, 2016) va enviar una parella al sultà Baiazet com a rescat dels mariscals de França De Boucicault i De la Tremoille, capturats en la batalla de Nicòpolis; i el duc de la Borgonya va recobrar el seu fill intercanviant-lo als turcs per 12 grifons blancs. Hermann Goering, el gran caçador del III Reich i patró de la Luftwaffe, en tenia un que va fer pintar i el retrat del qual adornava la seva desmesurada mansió de Carinhall. Va projectar repoblar els Alps bavaresos amb “falcons polars”. El grifó va semblar seguir la direcció dels meus pensaments i va tancar amb força el bec, amb la característica dent tomial, la protuberància per donar el coup de grace tallant la medul·la espinal de la presa, com si ataqués el coll gras del Reichmarshall.

La raó que un grifó blanc de Grenlàndia hagi acabat a Osona i establert el niu en un racó de Viladrau al costat del Molí Vell és la Sandra. Ella és la propietària de l’Horus, el preciós mascle de gairebé dos anys (en viuen més de vint) que vaig visitar. La història de la Sandra i el seu grifó és una d’aquestes tan estranyes i commovedores que uneixen excepcionalment humans i ocells de presa, com va passar amb Helen Macdonald –autora de F de falcó Ático de los Libros, 2014– i el seu astor Mabel; T. H. White i el seu, Gos; J. A. Baker i la seva parella de falcons pelegrí d’Essex –El peregrino, Sigilo, 2018, en preciosa traducció de Marcelo Cohen–, o el fictici adolescent Billy Casper protagonista de la novel·la A kestrel for a knave de Barry Hines –Penguin, 2016, portada al cinema per Ken Loach– i el seu xoriguer Kes.

Hi ha una cosa molt emocionant en aquestes unions. Jack Halberstam, professor d’estudis de Gènere i Anglès a la Universitat de Colúmbia, ho ha analitzat a Criaturas salvajes, el desorden del deseo (Egales, 2020). Al capítol La epistemología del ferox, sexo, muerte y cetrería, l’estudiós assenyala com els protagonistes d’aquestes històries són éssers solitaris que expressen en la relació amb les agressives i indiferents aus depredadores un desig romàntic per allò salvatge extrem, que inclou una difusa eròtica queer i un transhumanisme, de vegades com una manera inconscient de guarir un jo trencat o superar un trauma: Macdonald la mort del seu pare, T. H. White la seva turmentada homosexualitat als anys trenta; Baker, la seva pulsió de mort i desesperança, i el jove Billy la desmoralització i desil·lusió de la classe obrera anglesa de la postguerra.

Sandra Borrull, barcelonina de 46 anys, ha estimat tota la seva vida la natura. un amor induït en la infantesa, com sol passar, pel seu pare. Era d’aquestes nenes que recullen i cuiden ocells caiguts dels nius i porten qualsevol bestiola a casa. Es va dedicar professionalment a activitats relacionades amb el seu interès: vivers de plantes, hípica (Can Salvat, Argentona) i cria i exhibició d’ocells de presa. Fa uns anys, després de quedar-se vídua, va veure una fotografia del Molí Vell de Viladrau, un vell molí d’aigua al bosc, a la riera del mes de Rosquelles. “No t’ho creuràs, però havia somiat amb aquest lloc”, diu. Era un lloc vell, humit i ombrívol, cau de ratpenats i bestioles on jugàvem a espantar-nos de nens i que ella ha convertit en una llar. Va elaborar plans per crear un centre d’immersió en la naturalesa amb activitats per a escoles, acampada, hípica, interrelació amb animals, aviari, cria de falcons i exhibicions de vol. Però llavors, fa cinc anys, durant una representació teatralitzada en carro de la història de Viladrau i el seu bandoler estrella, el Serrallonga, va patir un brutal accident en què es va trencar la pelvis, un peu i un braç. S’ha recuperat i continua amb el projecte, al qual l’Ajuntament, indica, és molt favorable. Mentrestant ha obert una botiga a la plaça de Viladrau on ven plantes, pa i unes coques de crema pecaminoses.

“Amb els rapaços vaig començar el 2002, amb una àguila, em va ensenyar a ensinistrar-la un amic. El primer falcònid va ser un xoriguer em van regalar l’ou, li parlava; després quan va néixer l’ocell responia a la meva veu”. Es pot tenir una àguila, un falcó, un xoriguer? “Sí, n’hi ha prou amb la llicència Cites i registrar l’au, si és autòctona, i un permís especial si no és d’aquí”. La Sandra ara només té l’Horus, a qui li fa companyia, en una altra caseta a l’aire lliure, un lloro arc de Sant Martí australià. El grifó, a qui va batejar pel seu amor a Egipte, l’hi van regalar amb mes i mig. Estima molt el seu falcó. “Crec que ell em veu com la seva femella”, reflexiona. “Els grifons són molt afectuosos, però també molt agressius en combat. Són caçadors extraordinaris, de preses fins i tot tan grans com guineus. Això fa que els busquin tant als Emirats, on apassiona la falconeria. L’Horus mai em faria mal, encara que no suporta el so del mòbil. Els falcons poden ferir-te: en una ocasió, provant d’agafar-ne un que no coneixia, em va clavar les urpes a la mà sense deixar-me anar i el dolor era insuportable”.

L’Horus de moment no pot volar lliurement. “Aquí hi ha molt bosc i es perdria, necessita grans espais i no és fidel a un territori com les àguiles; una vegada es va escapar i per sort es va aturar a l’Espai Montseny; en arribar jo, va baixar”. La Sandra creu que el grifó porta bé el seu confinament. “Aquest hivern, amb el que ha nevat a Viladrau, ha estat molt feliç. Li encanta quan neva. Tots dos tenim ganes que voli. Veure’l volar és al·lucinant, és veritablement el rei del cel”.

Al costat del grifó es fa fosc. L’au continua mirant l’intrús amb el hieratisme del falcó maltès. És difícil trencar el contacte, com despertar d’un somni. En marxar, trec el llibre d’El peregrino de la butxaca de la jaqueta i vaig rellegint. “El falcó va desaparèixer més enllà dels oms, les tanques i les granges. I jo em vaig quedar sense més ni més que el vent bufant, el sol amagant-se, el coll i les mans rígids de fred, els ulls envermellits, i l’esplendor perduda”. Hi ha un llarg passeig per tornar a casa.