La victòria de la desafecció

La nit del 14 de febrer va ser pròdiga en victòries electorals. El PSC es va imposar en vots. ERC va guanyar el seu duel amb JxCat, tant en vots com en escons. JxCat es va felicitar perquè l'anomenat "bloc independentista" havia aconseguit superar el 50% de vots. La CUP va mantenir la clau que li permet enviar gent a la paperera de la història o encimbellar-la a la presidència de la Generalitat. En Comú Podem va aconseguir aguantar i evitar el fiasco dels seus correligionaris bascos i gallecs. I Vox va aconseguir donar no només la sorpresa, sinó també l'ensurt.

Totes aquestes victòries tenen un però, especialment les dels tres primers classificats. El PSC no va aconseguir superar ERC en escons i, en qualsevol cas, el controvertit veto independentista elimina totes les seves possibilitats de governar. La victòria d'ERC sobre JxCat no va ser per golejada, al contrari del que pronosticaven els sondejos no fa gaire temps. (Torra es va equivocar fent fora Chacón del Govern, però va fer un gran favor a Puigdemont retardant les eleccions fins que l'artefacte JxCat estigués a punt.) Els puigdemontistes van perdre estrepitosament el "plebiscit entre Junts i ERC" que una irreflexiva Laura Borràs va proclamar des de les pàgines d'El Punt Avui dos dies abans de les eleccions. I quant al presumpte consol que suposa la victòria del bloc independentista, cal reconèixer que el percentatge de vots independentistes més gran de la història s'ha aconseguit amb el menor nombre absolut de vots des del sostre dels 2.079.340 sufragis aconseguits el 2017.

Es miri com es miri, l'única victòria realment indiscutible de la nit del 14-F va ser de l'abstenció. Sens dubte, la pandèmia feia previsible una baixada de la participació, però és molt probable que no tota l'abstenció es pugui atribuir a la pandèmia. A Galícia i al País Basc es van celebrar eleccions al juliol, en fase de relaxació però dins de la pandèmia, al cap i a la fi. Doncs bé: a Galícia la participació va baixar una mica menys de 5 punts i al País Basc, una mica més de 9, mentre que a Catalunya la caiguda ha estat de 26 punts (del 79 al 53,5%). Hi ha d'haver alguna explicació més. I els primers interessats a trobar-la haurien de ser els partits del bloc independentista: si a les eleccions gallegues el PP va perdre 54.388 vots i a les basques el PNB va retrocedir 48.208, el trident independentista –quan se suposava que la repressió era més intensa, etc.– s'ha deixat pel camí ni més ni menys que 600.000 paperetes.

En les eleccions catalanes del 2006, una participació del 56%, lleugerament superior a la del 14-F, va fer saltar totes les alarmes. Es van constituir grups de reflexió, se’n van elaborar informes. Poc temps després que el president Montilla denunciés a Madrid la "desafecció" emocional de Catalunya cap a Espanya, els experts catalans van formular el seu diagnòstic sobre el que havia succeït: desafecció dels catalans respecte al seu propi sistema polític.

La desafecció, que en la seva versió juvenil més descarnada ara inflama els carrers, es palpa des de fa temps a les enquestes. Els baròmetres del CEO pregunten als enquestats si estan molt, bastant, poc o gens satisfets amb el funcionament de la nostra democràcia. En l'última onada del baròmetre (octubre del 2020), la resposta més freqüent és "poc satisfet" i la suma de "poc satisfet" i "gens satisfet" arriba al 74%. 3 de cada 4 catalans dubten de la nostra democràcia.

Allò de "la nostra democràcia" és una expressió ambigua: no queda clar si es refereix a la democràcia espanyola o a la catalana. Però poc importa: el CEO també pregunta als enquestats pel grau de confiança que els mereixen els polítics "catalans". En una escala del 0 al 10, el 22% dels enquestats tria el 0, mentre que un exigu 0,9% opta per la puntuació màxima. En conjunt, més de la meitat dels enquestats suspèn els polítics locals. I n'hi ha més: el 80% creuen que els polítics no tenen en compte el que pensa la gent i que només busquen el benefici propi. Així com el 2007 la desafecció es va atribuir en part a la sensació d'inestabilitat provocada pel primer tripartit, la del 2021 no es pot deslligar del xou permanent que ha estat la XII legislatura. Resem perquè el pròxim govern català no contribueixi a empitjorar la qualitat de la democràcia a Catalunya.