L’amor com a nòria i justificant

Pocs escenaris com Coney Island, a l’extrem sud de Brooklyn, Nova York, a l’hivern (presidit pel seu passeig marítim, un lloc humit i propens a les ventades i els cels grisos, amb les paradetes de la fira tancades i la nòria varada com un gegant de ferro desendollat), per funcionar com a metàfora geogràfica d’un amor furtiu i condemnat, que assisteix a la desacceleració i els estralls propis del pas del temps però que, a la vegada, lluita per la supervivència atesa la solidesa dels fonaments. “Perquè Coney Island sembla un lloc sentenciat —llegim. (…) És tan ideal per les coses fetes malbé que s’ha convertit en el seu lloc. Potser sí que els dies de glòria ja queden enrere, però un cert romanticisme perdura, i el compromís sempre és una tria”.

Billy O’Callaghan (Cork, 1974) cita el lector allà amb la Caitlin i en Michael, amants des de fa un quart de segle si bé fidels a la seva trobada mensual en un lloc que, en tant que parc d’atraccions, porta xifrada la naturalesa de la seva relació: joiosa de manera fugissera —jornades breus i espaiades en el temps—, abocada a la nostàlgia, propensa a la introspecció punyent, sobretot en els mesos freds (ergo, fora de temporada).

Amb sobrada perícia tècnica, la novel·la treballa en tres llocs en paral·lel: la jornada ritualitzada dels amants (una caminada que enceta el retrobament i l’eufòria, el sexe en un hotel per hores tan depriment que desperta vells fantasmes, i el retorn pansit a les llars respectives en tren); la tensió entre els diàlegs i els pensaments, l’escletxa entre el que es diu i es calla; i la mirada cap enrere per tal de recapitular els inicis de la relació, els matrimonis de cadascú i els efectes de la doble vida sobre tots els implicats al llarg dels anys.

Reproduint l’arrítmia emocional i anímica dels protagonistes, la novel·la resulta profundament trista i deliciosament càlida. A imatge de l’atracció estrella de Coney Island, el lector sent el cor enlairar-se amb unes mostres d’entesa, complicitat i afecte de caire crepuscular descrites amb una gran tendresa per patir una progressiva caiguda quan els dubtes, les pors i les imposicions de la realitat assetgen… i tornar a començar.

El geni d’O’Callaghan recau en la meticulositat i l’honestedat amb què penetra en la intimitat dels amants, tant en la compartida (sobretot a l’habitació, on els contactes físics més subtils, la contemplació mútua i els silencis carregats de sentit condensen la dimensió i complexitat de la relació) com en la impenetrable (la manera en què la ment dels dos busca interpretar l’altre i fuig del present immediat per abraçar el passat i interrogar-se sobre el futur) tasca d’espeleologia que per moments transporta a passatges de Graham Green (l’individu que viu atribolat per les seves contradiccions) i James Salter (la capacitat d’arribar a aforismes existencials que s’expressen amb una naturalitat aclaparadora).

Els amants de Coney Island parla —o més ben dit, “xiuxiueja”, terme que es repeteix diversos cops al llarg de la narració i que descriu el to confidencial que la governa— sobre el dolor més atroç (la mort d’un fill), les malalties, les trampes de l’autoengany, les insatisfaccions, la soledat, la covardia, el declivi físic… però sempre troba la manera de deixar-nos patent com l’amor —el fresc, esperançat i exultant però també el tràgic, el malbaratat, o l’irrecuperable— justifiquen el nostre pas pel món.

“Hi ha un munt de coses que no es veuen, un munt de coses que existeixen més enllà del que el cervell pot copsar de manera clara. Moviments, atmosferes, amor”, es llegeix. Potser són invisibles als ulls, però O’Callaghan les percep i transmet com pocs.