La identitat com a ideologia

Des de diversos punts de vista, com si gairebé ja fos una idea comuna, es repeteix aquests dies que la confrontació a Catalunya ve determinada per la qüestió identitària més que no pas la ideològica. Una distinció gens innocent, per descomptat, que, d'altra banda, no és exclusiva de les querelles hispàniques, sinó que s'ha anat propagant per tot arreu com a signe dels temps.

En el fons, religió, identitat i ideologia són tres discursos que s’alternen i s’enfronten per donar sentit a l’aventura humana

Què és la identitat sinó una ideologia? Que potser no és un construcció de l'esperit per donar sentit a un grup social, una idea de la societat amb aspiracions de ser compartida, per enquadrar la ciutadania donant-li uns paràmetres referencials i uns objectius i deures per atendre? Què es vol aconseguir distingint identitari d'ideològic? Senzillament, donar un suport transcendental a la creença compartida: la nació convertida en pàtria, com una cosa que alhora ens supera –està per sobre de cadascú de nosaltres– i ens imposa un deure de fidelitat. Allò identitari com a estadi intermedi entre la religió i les ideologies. És a dir, una barreja entre la creença i la raó. La creença només admet adhesió incondicional: fe; la identitat és el tret de la història com a encarnació de la idea que determina una pertinença que ens marca; la ideologia és una visió del món construïda des de la raó que es proposa com a criteri i defineix el compromís d'una acció. Totes declinen en forma d'isme: catolicisme, nacionalisme (o independentisme com a pas de la nació de potència a acte), liberalisme, socialisme, i un llarg etcètera.

En el fons, religió, identitat i ideologia són tres discursos que s'alternen i s'enfronten, segons els llocs i els temps, per donar sentit a l'aventura humana. És la ment humana la que va crear Déu, i no a la inversa; la que va construir l'espai dels nostres, la terra que llaurem, com a lloc referencial que va adquirir el nom modern de nació; i la que va formular les diverses concepcions del món que han derivat en les ideologies polítiques laiques, tantes vegades entrellaçades amb el fet religiós o amb l'identitari o amb derives aparentment racionals cap a les veritats absolutes (presumptament legitimades científicament) que prometien la fi de la història i la superació de les contradiccions (com va ser el cas del comunisme).

L'imperatiu identitari fa que emani de la nació una obligació moral: patriotes i traïdors. Amb això la tasca democràtica de construcció de punts de trobada es complica. I encara més quan es tracta d'una nació inscrita en una altra. La idea de nació pot tenir efectes molt diferents: la imposició excloent, la cohesió d'una societat, la independència colonial, l'articulació del món com a sistema d'Estats nació. I així hem estat funcionant des de fa gairebé tres segles. Però estem en fase de canvi i ara mateix el discurs identitari agafa força com a via de control social en un moment en què s'acumulen les crisis per l'accelerat procés de globalització, per la crisi nihilista del 2008 i ara per l'abrupta ruptura sindèmica. De manera que els furors identitaris creixen per tot arreu com a via per neutralitzar el malestar ciutadà sense afectar en allò essencial el neoliberalisme econòmic i els enormes desequilibris de poder. I així els conflictes identitaris proliferen i muten.

L'imperatiu identitari fa que emani de la nació una obligació moral: patriotes i traïdors

En temps recents, hem vist inventar l'il·liberalisme com a versió patriòtica del neoliberalisme. I, en els últims mesos, de la mà de Macron, una nova versió de l'estigma del separatisme, ara no referida a la ruptura de territoris nacionals sinó a la creació dins de la República d'espais segregats dels valors del laïcisme –en aquest cas, gairebé exclusivament en registre islamista. Ja sigui en modalitat republicana, monàrquica o autoritària, a l'hora d'afrontar les fractures contemporànies, abunda la clau identitària. Potser, entre altres raons, perquè el poder econòmic està cada vegada més lluny de l'abast del poder polític, de manera que aquest necessita calçar-se uns talons que li donin presència. El problema de l'identitari és que no hi ha elecció: estàs amb mi o estàs contra mi. I que, per tant, les parts confrontades s'alimenten del conflicte. Al preu de portar-nos a l'absurd: Als que troben a faltar a Espanya una consciència nacional unificada i orgullosa els sembla horrorós que pugui donar-se a Catalunya i viceversa. En nom de l'honor de la nació tot està permès.

Esquerra introdueix l'anomenada clau ideològica en el debat català (un govern d'esquerres) i Junts per Catalunya es parapeta en el factor identitari perquè és l'única manera de mantenir la cohesió d'un partit tan heterogeni. És una bretxa que apunta al futur.