Les anomalies com a suspens

Al primer capítol d’Y, de Violeta Richart (Abarán, Múrcia, 1972), premi Roc Boronat 2020, el lector assisteix a la festa d’una comunió, però aviat sap que el grup que hi participa no són nenes de set anys, sinó les noies d’un internat, i que l’efemèride se celebra una vegada s’ha tingut la primera menstruació. Al segon capítol, una alumna toca a classe “un vell piano de joguina tot trencat”, però la professora de música de seguida li prohibeix que torni a interpretar una peça determinada del concert perquè “aquella composició s’assemblava molt a una cançó antiga que ja ningú tocava”. I, al tercer capítol, durant una excursió en bicicleta a “una arbreda perduda a l’horitzó a la qual sempre havíem desitjat anar”, la colla d’amigues descobreixen una creu de pedra enmig d’una clariana: la professora que les acompanya l’arrenca de terra i la fa miques contra una roca, i, quan una alumna pregunta si podria ser que el nom que hi du gravat pertanyés a un home, “totes emmudiren de cop i vaig adonar-me que no era l’única que s’era estremida”.

'Y'

Violeta Richart
Amsterdam
192 pàgines
17,90 / @ 9,99 euros

Més endavant, el lector s’assabenta que l’internat disposa d’una biblioteca paral·lela i d’ús exclusiu del professorat i que les alumnes només tenen accés als llibres que “s’havien escrit per a proporcionar només els coneixements necessaris per a bastir un món millor, i en conseqüència amagaven tot el que podia ser perillós per a nosaltres”.

Al llarg d’aquests capítols, el lector també ha tingut prou temps per fixar-se en les peculiaritats de la llengua que fa servir la narradora i protagonista, com si s’hagués feminitzat fins al punt que els pronoms més usuals i els substantius més comuns haguessin passat a ser irrevocablement de gènere femení.

I davant de tantes anomalies, el lector, com si en comptes de submergir-se en una novel·la distòpica on els homes ja no existeixen i les dones viuen harmoniosament amb la naturalesa —la gespa creix sobre l’asfalt antic— en un món ple de sensualitat i refinament artístic, es trobés enmig d’una novel·la de suspens o d’un thriller còsmic, ja no pot parar de preguntar-se quins misteris sustenten la trama d’Y, i, sobretot, de quina manera Richart ha aconseguit que els convencionalismes d’un gènere amb tantes pautes establertes com l’apocalíptic sorprenguin pàgina rere pàgina, excepte en el capítol, paradoxalment, on la professora que protegeix la narradora cau en la temptació d’explicar l’origen del caos. Són unes pàgines prescindibles perquè segurament no calia conèixer les causes al detall: en aquell punt de la tragèdia i de l’horror, són del tot sobreres.

Un dels encerts de la novel·la són els plaers de la prosa de Richart, sempre comprensiva, neta i específica, a frec d’una transparència saludable si no fos per una tendència incòmoda cap a l’arcaisme; un altre és que la narradora i els altres personatges s’aferrin al món de privilegis que habiten sense ser conscients de l’asfíxia que les envolta, i que, de mica en mica, impregna el lector, fins i tot quan es troba enmig dels passatges de més esplendor de la iniciació sentimental de la protagonista.

I aquest és un dels altres encerts d’Y, com si l’objectiu de Richart, més enllà d’insistir en els desgavells i les foscors morals de la societat utòpica on s’emmarca la trama, en els processos elementals de l’economia autàrquica que apareix arreu, en el perfil del present edènic on viuen els personatges, fos centrar-se en una història d’amor breu i obstinada, ben allunyada de cap devessall sentimentalista, capaç de causar a la protagonista prou revelacions i epifanies per convèncer-la que el final inevitable de la seva història, en el fons, és només una simple victòria de la vida.