L’arqueta de Banyoles es va construir amb finançament col·lectiu

L'arqueta de Sant Martirià de Banyoles és una de les obres gòtiques més mediàtiques. Sobretot des que el gener de 1980 el lladre d'obres d'art, Erik el Belga, va robar 26 figures i dos relleus laterals de plata que decoren aquest enorme reliquiari creat al segle XV. Però, paradoxalment, no tenia cap llibre que expliqués per què aquest objecte té tant prestigi dins de l'orfebreria catalana. És el que ha solucionat la professora Francesca Español al seu llibre Sant Martirià, cos sant de Banyoles, editat per l'Ajuntament de Banyoles i la Diputació de Girona, que aporta un bon nombre de novetats sobre aquesta peça des de fa més de 600 anys.

La primera, que no és una arqueta en sentit estricte, sinó una coberta, una mena de funda o receptacle per protegir l'autèntica arqueta de fusta de l’interior. Un treball que la converteix en un cas únic dins de la resta de reliquiaris i sepulcres sants conservats o coneguts a Catalunya. “Hi ha exemples destacats del mateix simulacre, com l'arqueta de Canterbury per a sant Tomàs”, explica Español.

“No podia fer un llibre sobre l'arqueta sense haver resolt el problema de les relíquies que contenia. Calia explicar bé qui és i què fa a Banyoles aquest sant des del segle XI, que, a més, es conserva sencer, una cosa que en l'època medieval va generar una resposta molt diferent entre els devots, tot i que en la doctrina cristiana qualsevol part, per petita que sigui, té la mateixa facultat de fer miracles”, explica l'experta. Segons Español, les restes de Martirià van arribar a Banyoles entre el 1078 i el 1086, tot i que encara es desconeix com.

La segona singularitat de la peça té a veure amb “la forma enginyosa” amb què s'ha resolt la iconografia. “En una de les primeres notícies sobre l'arqueta, de 1415, s'invoca Martirià episcopus et confessor Domine, que encara no era màrtir ni es coneixia la seva biografia”, explica. “Això constitueix un fet inimaginable a l’època, ja que les imatges sempre explicaven la vida i mort de les relíquies de l'interior. En aquest cas, es va buscar una solució alternativa: Martirià només apareix en dues de les figures representat com a bisbe; les 26 restants que decoren les dues façanes es dediquen a sants que tenien protagonisme, per les raons que fossin, al monestir”, com Sant Cristòfor, Santa Caterina, Santa Tecla, Sant Pau, Sant Esteve, Sant Joan Baptista, Sant Vicenç i Santa Maria Magdalena, entre d'altres. Per això, segons ella, no hi ha dubte que “l'arca no era només l'embolcall de la relíquia, sinó un element de prestigi del monestir”. El relleu d'una de les cares menors, en el qual es representa Martirià ja com a màrtir, és posterior, de finals del segle XVI, i porta un punxó de Barcelona mentre que la resta porten la marca de Girona.

En aquest sentit, la professora il·lustra el paper del promotor de l'obra, Guillem de Pau, “que té mala fama en la historiografia de Banyoles, però sempre va defensar els drets del monestir davant el poble i el municipi”, assegura. Va ser un gran impulsor d'obres i reedificacions (algunes ocasionades per terratrèmols) durant el seu mandat com a governador del monestir de Sant Esteve, entre el 1410 i el 1443.

Guillem de Pau la va promoure, però no la va pagar. Perquè aquesta és una altra de les singularitats de la peça: diversos promotors van sufragar-la amb un finançament col·lectiu que va fer que l'obra es completés en uns 40 anys, apunta. “No és un fet aïllat, perquè en coneixem altres exemples, com la portada de Santa Maria de Castelló d'Empúries, on les figures dels apòstols van ser assumides per diverses persones de la comunitat que apareixen identificades a les peanyes”.

En aquest cas també va quedar-ne constància. “Sota les figures hi ha unes etiquetes amb el nom de persones, de famílies, com els Cartellà, els Samasó i els Cervelló, i gremis i confraries com la dels ferrers, tots vinculats amb Banyoles”. En una d'elles es parla que la figura va néixer de l'almoina dels habitants de la localitat, resultat de la petició que apareix en un document del 8 de febrer de 1415 que demostra que la construcció de l'arqueta ja estava en marxa en aquell moment. “El problema és que les etiquetes es van canviar durant la restauració del 1806, a càrrec de l'argenter gironí Josep Puig, i no se’n pot fer una interpretació estilística”, explica la professora.

Cinc per recuperar

El treball d'Español tanca un cercle en relació amb aquesta obra excepcional amb la qual està vinculada des del 1997. Va ser en aquell moment quan va descobrir que dues de les figures que se subhastaven a Sotheby's (Londres) provenien de l'arqueta que va robar Erik el Belga el 1980, tot i que apareixien com dels Països Baixos. Després d'avisar el bisbat de Girona i la Generalitat, la subhasta es va paralitzar per recuperar aquestes dues peces i 17 més que eren a Maastricht, en mans de Johanna Dinjens. Des d'aquell moment, el Ministeri, amb l'ajuda de la Caixa Mediterrània, ha anat comprant les peces. En tota aquesta operació, ella i el difunt Joaquín Yarza van jugar un paper fonamental en l'autentificació de les figures. Des del 2010, després d'una restauració duta a terme a Madrid, l'arqueta s'exposa en una sala cuirassada amb 23 de les 28 figures. En falten cinc per recuperar, per això a Banyoles consideren que la ferida del robatori continua oberta, 40 anys després.