‘Nit de nits’ de cotó fluix

El canal 33 torna a emetre avui el darrer dels quatre programes especials que han batejat Nit de nits. Bàsicament, un musical nadalenc que fuig de ser un simple enfilall de cançonetes. Nit de nitsvol ser una amanida completa on hi ha de tot. La gent del programa va muntar a La Paloma un espai nevat on apareix un arbre animat —amb un cap molt semblant al de Yoda i la veu del Mic— que s’encarrega de donar i treure la llum al recinte i de fer algun sermonet.

Al primer capítol el presentador era Josep Maria Pou. Interpretava un arcàngel amb una ala lesionada, la millor imatge de la nit. Es deia Camael, que curiosament és un dels àngels no reconeguts per l’Església, i el Vaticà en va prohibir la veneració. És l’encarregat de protegir-nos, però també, diuen, va ser l’àngel que va expulsar Adam i Eva del paradís. El grandíssim Pou ho va fer de manera molt convincent. Ignorant la debilitat del text, li va donar la prestància d’un rei Lear. Peyu, el segon presentador, ho va tenir més fàcil. El seu tema eren les brometes sobre la càrrega que porten les festes nadalenques. Perquè es veiés que era “com un de nosaltres”, amb una animeta pagesívola, Peyu feia servir preferentment el verb cardar, cada dos per tres. Ivan Labanda era el senyor Tic Tac al tercer capítol, el més narratiu, amb petits contes sobre el temps, una brevetat que no arribava, ni de lluny, a l’excelsitud del clàssic d’Augusto Monterroso (“Quan va despertar, el dinosaure encara hi era”). Al darrer programa el mestre de cerimònies va ser el Mag Lari, que va fugir del cotó fluix, que ja embafava.

El programa de Lluís Danés té de bo que vol ser diferent. És elegant, però se li veuen massa les ganes de ser-ho. Potser perquè en un bosc hi ha espècies de tota mena, als membres del cor infantil que acompanya els artistes solistes els han disfressat de pobres a la manera dickensiana i, en canvi, les cantants van sòbries però de vint-i-un botó. La selecció musical es basa en nadales. El nen Jesuset estarà content amb aquestes quatre nits de televisió dedicades. Les interpretacions, d’una en una, són bones, però els arranjaments, molt semblants. Total, posades una rere l’altra es fan monòtones. S’agraeix quan hi ha empenta (Marina Rosell i el seu “ens oblidem dels oblidats”), humor (“Porteu-me carbó”, “Jo m’estava cagant. Per una caca que vaig fer tothom em diu el caganer”, canta Marc Parrot) i ironia (“és el que venen als carrers, fum, fum, fum”, diuen els Gertrudis).

També hi ha breus incrustacions de titelles, bombolles de sabó i circ, amb algunes acrobàcies destacables. Una presentació el·líptica no deixava veure, de vegades, la progressió de l’exercici.

Al marge el repertori nadalenc, tan aviat hi ha un flaixfellinià amb Nino Rota com sona Claude Debussy. Les llengües del repertori musical han estat el català, el francès, l’anglès i... el llatí. Res de castellà, no fos cas que l’exconsellera de Cultura Mariàngela Vilallonga et alii els escridassessin.

Total, quatre programes que han resultat massa iguals, fins i tot es repetien els intèrprets. Hauria resultat molt millor fer-ne un de sol, una festa ben grossa amb el millor que tenien pensat per als quatre. Una idea repetida quatre vegades porta a una redundància que desanima (no a tothom).

Molt diferent, però, va ser la nit de Reis al Fòrum de Barcelona. El musical de benvinguda a Ses Majestats, una producció municipal amb direcció de Marta Almirall, en què es barrejaven cançons, dansa i circ sense replegar-se en lirismes rovellats, és un exemple, no gens pretensiós, d’entreteniment.