Tota la carn a la graella
Amb la candidatura del ministre Salvador Illa a la presidència de la Generalitat, el PSC llança el missatge que vol i pot guanyar les eleccions autonòmiques del 14 de febrer
Els socialistes han emès el missatge que van a totes a les eleccions catalanes del 14 de febrer. I ho han fet llançant el coet més potent que tenen en aquests moments. Salvador Illa, el ministre de Sanitat al Govern d'Espanya des del gener d'aquest any, encapçalarà les seves llistes i serà candidat a la presidència de la Generalitat. Amb l'entrada d'Illa en lliça, el PSC es col·loca en una cursa que fins ara semblava un joc de dos reservat als candidats independentistes Pere Aragonès, d'ERC, i Laura Borràs, de Junts.
El PSC va ser el principal damnificat per la polarització entre independentistes i espanyolistes en les eleccions al Parlament del 2017, de les quals va sorgir una majoria absoluta sobiranista, però en les quals el partit més votat va ser Ciutadans, amb el 25% dels sufragis i 36 diputats. Els socialistes, encapçalats en aquella ocasió per Miquel Iceta, van quedar en quarta posició, amb un pobre 13,6% dels vots i 17 escons.
La potència del missatge rau en el fet que els socialistes posen al capdavant del seu cartell el polític més ben valorat amb què compten a Catalunya en aquests moments, encara que això els obligui a perdre un ministre en una posició molt rellevant. És com si diguessin: “Posem tota la carn a la graella. Volem guanyar”. Tenir aquesta determinació és condició imprescindible per vèncer, encara que per descomptat no és l'única. El perfil que ha mostrat Illa durant l'any que fa que és al capdavant de la lluita contra l'epidèmia del coronavirus s'ha convertit en un valuós argument electoral per al seu partit en la conjuntura actual. Però tot plegat desborda els límits de la filiació partidista o la simpatia electoral. És una oferta de serietat, humilitat, positivitat, una aposta sostinguda per la col·laboració institucional, la negociació i el diàleg. La bona valoració que les enquestes atorguen a Illa prové del fet que la seva manera de fer contrasta vivament amb les maneres tremendistes i guerracivilistes amb les quals les dretes ataquen tot el que ensumen que és progressista, tant en l'escenari català com en l'espanyol, i s'allunya al mateix temps de les solucions màgiques i les propostes il·lusòries amb les quals els independentistes han estat enganyant-se durant els últims anys.
Illa és el revers dels dirigents de Ciutadans, que incomprensiblement s'autoqualifiquen com a centristes i moderats, mentre un dia sí i l'altre també exigeixen presó per als seus rivals i parlen de rebel·lió i cop d'Estat en referir-se al greu conflicte constitucional i polític del qual Catalunya encara no ha sortit, del qual tant el Tribunal Suprem com l'Audiència Nacional han dit en sentència que no és ni rebel·lió ni cop d'Estat. Amb aquests falsos moderats com a competidors, Illa apareix com un excel·lent actiu per recuperar els suports perduts en moments de polarització extrema. En posar Illa al capdavant de la seva candidatura, el PSC interpreta, amb raó, que el que es troba a faltar a Catalunya és sensatesa, calma i voluntat de resoldre problemes, no d'exacerbar-los o enquistar-los.
L'aposta per l'encara ministre arriba després d'una dècada en la qual el PSC ha perdut a poc a poc la primacia que tenia entre l'esquerra catalana des del 1977. Els socialistes catalans van guanyar les eleccions legislatives del 2008 amb el 45% dels vots, un resultat estratosfèric, però després van perdre les del 2010 davant de CiU; les del 2015 i el 2016 davant d'En Comú-Podem i les dues celebrades el 2019 davant d'ERC. Durant aquest mateix període, el PSC ha perdut el lideratge als ajuntaments de Barcelona, Lleida i Tarragona, entre molts altres. La seva caiguda davant de Ciutadans a les autonòmiques del 2017 era també fruit d'aquest declivi general del qual ara vol sortir amb aquesta forta aposta.
La decisió del PSC té l'interès afegit que pot millorar la correlació de forces de l'esquerra respecte a unes dretes que apareixen com a irreconciliables, amb el tripartit del nacionalisme espanyolista format per Ciutadans, el PP i Vox, d'una banda, i una dreta catalana nacionalista summament dividida entre les diverses marques que es disputen els vots de l'extinta CiU, de l'altra.
Tret que la covid-19 serveixi per ajornar uns mesos unes eleccions a les quals la dreta catalana té pànic, les urnes diran al febrer si la febre ha baixat prou a Catalunya perquè sigui l'hora dels moderats, en aquest cas, els de l'esquerra.
