La nadala és a la cara B del coronavirus
Fins quan cal esperar per reconèixer que cal reformular el model d'atenció residencial i coordinació sociosanitària de manera urgent i decidida?
Una nadala és una cançó popular que no sempre arriba a la categoria d'èxit, igual que la salut pública.
Cal reconèixer el gran paper que estan jugant els serveis de salut pública del nostre país en la lluita contra el coronavirus, en un context d'incertesa científica i d'enorme pressió política i social, la qual cosa fa que la seva tasca sigui molt difícil.
La majoria dels serveis de salut pública es van veure molt afectats per les retallades pressupostàries dels governs de les comunitats autònomes i de l'Estat durant la crisi de l'any 2010. Aquells anys, els responsables sanitaris van complir els objectius de dèficit pressupostari, a un preu enorme que ara, en part, estem pagant amb uns “interessos de demora” molt costosos.
Espanya és en aquests moments el primer país d'Europa en casos per 100.000 habitants, segons dades del mateix Ministeri de Sanitat. Hauríem disminuït la transmissió del coronavirus amb uns serveis de salut pública més ben finançats? No hi ha resposta a aquesta pregunta, però sempre surarà en l'aire.
Hi ha altres dades que situen Espanya com el primer país del món en alguns indicadors de l'epidèmia de coronavirus. Una dada cridanera és que el 6% de les persones que vivien en residències de gent gran a l'inici de l'epidèmia han mort, segons les dades oficials (el 8,1% segons les dades extraoficials, que sumen l'excés de mortalitat als casos sospitosos i confirmats). Aquí, repeteixo, som també el primer país del món. Fins quan cal esperar per reconèixer que cal reformular el model d'atenció residencial i coordinació sociosanitària de manera urgent i decidida?
El control de l'epidèmia aïllant les persones grans vulnerables a casa o a les residències té uns efectes secundaris terribles
I molt em temo que si no hi posem remei de forma urgent, també serem el primer país del món a patir els efectes secundaris del control de l'epidèmia en les persones més vulnerables, les de més edat, dependència i amb més malalties.
El control de l'epidèmia aïllant les persones grans vulnerables a casa o a les residències té uns efectes secundaris terribles. Els metges estan veient molt preocupats com els seus pacients de més edat presenten més síndromes geriàtrics, descompensació de patologies cròniques, immobilitat, increment de depressió, ansietat, insomni, etc. I en les persones amb demència i trastorns del comportament, més desorientació, agressivitat, inquietud… per a desesperació dels seus cuidadors.
En les persones grans amb una gran càrrega de malaltia crònica i dependència el coronavirus té una cara A i una cara B.
Igual que en els discos de vinil dels anys vuitanta la “cara A” té la cançó principal del llançament, en aquest cas la protecció contra la infecció. La “cara B” té la cançó que ningú volia escoltar, en aquest cas el que caldria fer i no estem fent.
Ara cal donar-li la volta al vinil i escoltar la “cara B”. I això vol dir que cal potenciar els programes de control mèdic, de fisioteràpia, de teràpia ocupacional, d'activitats recreacionals i socials en les persones grans més vulnerables de la nostra societat, tant si les aïllem a casa com si ho fem a les residències de gent gran. Això és salut pública també. Salut Pública amb majúscules.
Ara per Nadal, aquesta “cara B” té una nadala, que sempre és una cançó d'alegria i d'esperança.
No anem a pel tercer record. Donem-li la volta al disc de vinil. A la “cara B” moltes vegades hi ha grans sorpreses i grans èxits.
No oblidem la cara B. Escoltem la nadala.
José Augusto García Navarro és director general del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i president de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia (SEGG)
