Mor als 66 anys el guitarrista de blues Amadeu Casas

Diuen que el blues és una música trista. Des d’aquest dissabte, 26 de desembre, el blues, o com a mínim el blues peninsular, és encara més trist després de la inesperada desaparició als 66 anys d’Amadeu Casas, un dels pilars no només d’aquest estil, sinó de tota la música creativa que ha omplert els escenaris en les quatre últimes dècades.

Amadeu Casas, guitarrista, cantant i compositor, era, per sobre de tot, un humanista, una persona totalment compromesa tant amb les arts escèniques i plàstiques com amb les reivindicacions socials i ecologistes. La seva guitarra podia transmetre el dolor dels esclaus del Mississipí i alhora l’alegria contagiosa de les festes populars. Sobretot era una persona generosa que mai tenia un no per resposta, sempre disposat a col·laborar en els projectes que valorava sense donar importància a l’aspecte econòmic.

Casas dominava la guitarra elèctrica, l’acústica i el dobro, cantava en anglès i en català i tant podia retre homenatge als seus admirats B.B. King i Robert Johnson com musicar i cantar textos del poeta empordanès Carles Fages de Climent o cobrir l’esquena a tot un històric de la cançó catalana com Quico Pi de la Serra, que en els últims anys només actuava en formació de trio al costat de Casas i l’armonicista Joan Pau Cumellas (un magnífic exemple d’aquesta tasca a mig camí del blues i la chanson és el seu recent CD Cançons de combat, amb grans aportacions de Casas).

Amadeu Casas va néixer a Barcelona el 7 de juliol de 1954 i es va llicenciar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona abans de decantar-se professionalment per la guitarra, tot i que mai va abandonar els pinzells, amb els quals va crear grans i impactants composicions o descarades il·lustracions infantils com La Filomena, que, en col·laboració amb Josefina Llargués, ensenyava els bons costums alimentaris als més petits. Musicalment, Casas s’havia centrat des dels anys 80 del segle passat en el camp del blues participant en les millors formacions barcelonines (Tandoori Lenoir, Blues Reunion i els Blues Messengers, per recordar-ne només algunes), editant una dotzena de discos al seu nom (entre ells, un profund homenatge a B.B. King) o col·laborant amb bluesmen nord-americans com Tom Principato, Louisiana Red, Johnny Mars o Philip Walker.