Els matisos del groc

Podria haver passat amb la novel·la negra catalana si la col·lecció La Cua de Palla, llançada pel segell Edicions 62 el 1963 amb un groc viu a les portades com a element distintiu, hagués funcionat com a sinècdoque. Però va ser a Itàlia on, de la mà de la col·lecció I Libri Gialli (‘Els Llibres Grocs’) de Mondadori, nascuda el 1929, el previsible negre va cedir el lloc a un intrús a l’hora de definir tot un gènere. Giallo és el nom que rep la narrativa criminal a la pàtria de Leonardo Sciascia, i l’elecció no podia ser més adient per qualificar la producció autòctona. Cridanera, excessiva, melodramàtica, concentrada des d’un punt de vista de sensibilitat i recursos en aquella mena de premsa amb la qual manté una afinitat cromàtica. Per si l’ascendent nacional no fos prou aclaparador, la vida de Massimo Carlotto (Pàdua, 1956) va discórrer per camins tempestuosos en ser falsament acusat d’un homicidi que el va portar a l’exili i a la concessió final d’un indult presidencial arran d’una campanya de pressió popular.

'La senyora dels dimarts'

Massimo Carlotto
Traducció de Pau Vidal
Alrevés
224 pàgines
18 euros

La tradició literària i les ferides internes van cristal·litzar en una obra on l’existència és una mena de tragicomèdia, i Itàlia, una fàbrica de corruptes i abusadors, i davant d’aquestes realitats tan desagradables només queda practicar en paral·lel la denúncia social i l’extracció del màxim plaer allà on es pugui (el seu detectiu Marco Buratti, àlies El Caiman, víctima d’un error judicial i amant del blues i el calvados, encarna aquest equilibri entre compromís cívic i hedonisme).

La seva darrera novel·la, La senyora del dimarts, funciona com a síntesi perfecta de la seva trajectòria, i de passada, per tant, com una porta d’entrada ideal per als neòfits, que —compte— han d’estar oberts a un costumisme que per moments sembla passat de voltes, o més ben dit, a entendre que, de vegades, la bufonada és la clau interpretativa més escaient per encarar la societat que va crear Berlusconi (i si no, que l’hi diguin a Dario Fo o Paolo Sorrentino).

A la trama hi conflueixen tres protagonistes principals: Bonamante Fanzago, conegut actor porno que, per edat i arran d’un ictus, ha de deixar la feina, i que es guanya uns diners extres fent de gigoló; la Nanà, una escriptora de contes infantils amb un passat turbulent que inclou la prostitució i la presó, que utilitza els serveis del primer; i el senyor Alfredo, propietari de la pensió en decadència on es troben tots dos, aficionat al transvestisme, abonat al mal d’amors i terroritzat davant la perspectiva de la soledat. Un crim farà trontollar unes vides prou difícils, marcades pel rebuig social, l’aïllament i la impossibilitat de l’estabilitat emocional i sentimental.

La jugada mestra de Carlotto és que, malgrat ser ben conscient que juga amb material paròdic (“Vas anar a l’enterrament de la teva víctima, com a les pel·lícules!", es llegeix en un moment donat) i que arriba a incórrer en una mena de faula lacrimògena de traç gruixut (“La vida va així. No té pietat gairebé mai”), amplifica el pal de paller de la història —que per si mateixa avança a velocitat de creuer— amb un extraordinari conjunt de microrelats i de secundaris (l’home de les camperes, un solucionador, mereix un capítol a part) que confereixen volada i personalitat al conjunt, rematat per finestres sorprenents a la interioritat reflexiva (per exemple, les voltes al procés del dol o a la impossibilitat d’arribar a saber certes coses). Uns detalls, uns guarniments, que compensen el groc llampant de base amb matisos que resulten en un to foie de canard.