Palaus atemporals

El temps ha fet que quasi coincideixin la presentació de Palacios comunales atemporales, de l’arquitecte Iñaki Ábalos (Puente Editores), amb la publicació d’un decret que regula una nova tipologia d’allotjament de 24 metres quadrats amb dependències comunes que compensaran la superfície reduïda. Una idea recurrent que s’interpreta de diferents maneres i des de fa segles, tal com palesa aquest llibre d’informació condensada i laboriosament recopilada, i que hauria de ser a les taules dels que s’impliquin d’una manera o altra en aquesta iniciativa.

La recopilació interessa a qualsevol que tingui afinitat amb la feina dels curadors o col·leccionistes i que hi vegin una manera d’abordar qualsevol empresa cultural, també de recerca, en aquest cas en l’arquitectura. La forma del llibre és conseqüència de la recopilació, i convida a fer una lectura doble de cada un dels elements, tot formant una cadena d’imatges molt ben triades i acompanyades de textos de diferents autors i procedències que tendeixen a una certa autonomia i a formar un text continu que consolida la idea del títol.

Una mica més de la primera meitat dels exemples la integren casos que no pertanyen a l’època moderna: són convents, monestirs, abadies, pobles comunals, assentaments, cartoixes o temples, i es mostren en bona part mitjançant les seves plantes, que molts cops són dibuixos simples que deixen veure més la voluntat de fer visible una regla que de construir amb elles un edifici. Sobre aquesta primera meitat —una quarantena d’exemples— descansa la resta, que serveix per donar l’atemporalitat que reclama el títol, i veure així els exemples d’habitatge col·lectiu del segle XX com alguna cosa més contínua i donar a la paraula moderns un sentit més precís. No es tracta d’un recull d’edificis d’habitatges, sinó d’una col·lecció de palaus per a la vida en comú. El que sí que és modern és la decisió de formar aquest conjunt d’exemples, construïts o no, ja que també hi ha regles i horaris d’ordres, com si fossin una construcció. La reiterada presència de cel·les i cambres a les plantes dels edificis triats, sense més que les seves quatre parets, explica per si sola la idea de viure en col·lectivitat. 

Ábalos assenyala la desafortunada actualitat del llibre a causa de les coses que l’actual crisi sanitària ha posat en evidència en relació amb la casa i el fet de viure junts. Però l’oportunitat del text també té relació amb el fet de desconnectar l’impuls automàtic en imaginar i formalitzar els conjunts habitacionals com els que ara impulsarà el nou decret: massa sovint semblem oblidar la transcendència de l’espai individual, de l’espai íntim en el qual som lliures perquè som nosaltres. Un espai al qual arribem després d’un aprenentatge i d’un procés a partir dels dormitoris col·lectius cap a la cel·la individual.

L’espai comú forma part del funcionament d’aquests palaus comunals per algunes raons més que per ser el simple mecanisme que procura la superfície requerida. Les regles i horaris no deixaven de ser una expressió de “com viure junts”, segons l’expressió de Roland Barthes. Però al mateix temps no podem aspirar a viure junts en un edifici amb espais comuns sense el nostre propi espai. Aquest espai privat està avui en inferioritat al costat de l’espai col·lectiu, que sembla una prolongació de l’espai públic urbà, el qual hem batejat com a espai democràtic, que ho és, esclar. Però cada cop que elogiem l’espai comú hauríem de pensar que potser estigmatitzem l’espai de la intimitat. El nou decret hauria de permetre, per exemple, convertir alguns hotels en edificis d’habitatges potser amb unes intervencions mínimes, modificant a la fi edificis basats en la repetició d’habitacions. Un cas que fa ben oportú Palacios comunales atemporales.