‘El foraster’ creix

Quim Masferrer està en plena vuitena temporada d’El foraster. No és un programa difícil de fer, en la mesura que es basa en l’afalac de la concurrència, però no és fàcil de fer bé. La versió de TVE d’aquest format, que va per la cinquena temporada, amb cinc presentadors diferents (Pablo Chiapella, Eva Hache, Edu Soto, Jorge Cadaval i Leo Harlem) ha anat caient gradualment d’audiència. D’un 11,9 de mitjana la primera temporada a un 7,2, i baixant, la darrera. El foraster va donar un 19,5 la primera i ara pràcticament té un 25. Ha crescut i millorat.

Fa cinc anys li recriminava una excessiva passió per l’humor verdulaire i la pràctica d’una falsa sexologia rural. La temptació per amanir-ho quasi tot amb una brometa picantona ara ha desaparegut. De fet, en aquesta temporada solament hi ha hagut l’episodi de la perruqueria d’Olivella (Garraf), on les clientes li van comentar, amb números a la mà, la intensitat del seu amor conjugal. Una franquesa, amb un punt de malícia divertida, no gens estranya i que no hauria de sobtar tant si no fos per necessitats de l’espectacle.

De vegades, buscant commoure l’audiència, carrega d’emotivitat peripècies que no en tenen tanta. Però també fa curt. La millor història que s’ha explicat fins ara aquesta temporada a El foraster és la de l’Angelina de l’Estany, que va viure el confinament a la residència de gent gran acompanyada pel personal de la casa, que es va confinar amb els residents. D’aquests professionals que van deixar les famílies amb prou feines vam conèixer la cuinera. Ens hauria agradat saber-ne més, d’ells i d’elles, de les seves parelles, dels seus fills.

El foraster no viatja per conèixer pobles, molt sovint no sabem de què viuen, si hi ha disputes veïnals, pobresa... viatja per conèixer gent. És un viatge volgudament amable, obligat pel final del monòleg. Els conflictes socials semblen quasi totalment exclosos del temari de l’espai. De vegades fa troballes impensables, com ara el ferrador de cavalls del Lluçanès i de la cort reial de Jordània. O presenta personatges singularíssims, com el nen de Rellinars, en Feliu, que té una teoria que diu que tots som la nostra teoria, que hem de conèixer.

Masferrer és conscient que hi ha una població que se li amaga i una altra amb ganes de sortir a la tele, que se li mostra en excés. La tria resulta difícil, i de gent madura amb ganes de garlar n’hi ha molta i se’n veu molta al programa. I també et trobes veïns que saben explicar molt bé les dificultats, posem per cas, de viure la diferència, com la jove campiona d’Espanya de parataekwondo.

En aquests capítols gravats en època de pandèmia, Masferrer guarda la distància social, afavoreix les trobades a l’aire lliure i fa un ús aleatori de la mascareta. Un dels punts que més ha millorat és el seu monòleg, on torna a explicar les anècdotes i peripècies viscudes al poble i en fa una lectura riallera. Acabant amb el popular “Sou molt bona gent”, ja sap que ho té tot guanyat. De vegades no n’hi ha prou i els diu que la gent d’aquell poble li ha transmès “pau i serenor”.

Masferrer i els seus guionistes saben treure, amb ironia no gens feridora, un suc simpàtic de tantes anècdotes insignificants (des d’esmorzars pantagruèlics a col·leccionistes de mil coses), com també d’històries amb molta més fondària. Hi ha més intel·ligència en la gradació de la brometa. No obstant això, de vegades aquest programa d’humor també es posa seriós. Com va passar parlant del patiment de l’immigrant o de les noies que, de nit, s’entrenaven al cap d’esports en defensa personal. “Els homes no som conscients de com us sentiu d’amenaçades”, va dir des de l’escenari. Un dels millors resums del metoo que he sentit.