‘Gambito de dama’, tenim un problema (o per què les lletges de la literatura són maques a la pantalla)

“A mesura que començava la carrera de la Beth en els escacs, m'interessava saber on la portava: primer, gimnasos monòtons; després, grans hotels de l'Oest Mitjà i després grans hotels internacionals. Però al mateix temps que se m'oferia el regal de veure com aquest món imaginat pren vida sumptuosament, també me l'estaven traient i la raó era òbvia: Anya Taylor-Joy és massa guapa per interpretar la Beth Harmon”. A la crítica Sarah Miller, l'adaptació televisiva de Gambito de dama li ha decebut. Bàsicament, creu que la protagonista és massa atractiva per creure-se-la. Això és el que passa si t'has llegit el llibre abans, com descriu Miller a El gran fallo de Gambito de dama (The New Yorker).

L'autora defensa que esperava trobar-se una Beth Harmon desmanegada i menyspreada a causa del físic, com passa al llibre de Walter Tevis, però no amb Anya Taylor-Joy. La cara del moment, l'actriu convidada per totes marques de luxe a les desfilades, que comparteix estilista amb Zendaya i a qui li queda bé qualsevol vestit de qualsevol època –com es pot veure a Emma o amb l'armari d'infart dels seixanta (i perruqueria) que ens espera amb Last Night in Soho– brodarà el personatge per als nouvinguts, però no concorda amb la imatge mental de Harmon que havia imaginat Miller, francament decebuda amb l'elecció per a l'adaptació de la novel·la quan va comprovar que la Beth de Walter Tevis està interpretada per la rossa hipnòtica dels anuncis del perfum Flowerbomb de Kenzo.

“Beth Harmon no era maca, en cap moment de la novel·la es diu”, sentencia la crítica, recordant que a Beth la menyspreaven a l'internat d'òrfenes (Jolene li diu: “Ets la nena més lletja de la història. El teu nas és lleig, la teva cara és lletja i la teva pell sembla paper de vidre. Ets una guineu, ets immundícia blanca» i ella no li respon perquè «sabia que deia la veritat»). També critica la transformació brusca de Beth perquè de cop es fa maquíssima, una cosa que falla a l'essència de la novel·la. L'heroïna literària, segons la trama original, es va reconciliant amb la imatge que té d’ella mateixa a mesura que augmenta el seu èxit en els escacs, de manera gradual, a petita escala, no com a la sèrie de Netflix, que li canvia el pentinat i li proporciona un exquisit canvi d'armari després del primer triomf que la converteix en una adolescent segura d’ella mateixa que sap el que vol a la vida.

Tenint en compte que a la sèrie enlletgeixen Anya Taylor-Joy amb aquesta pentinada mussola electritzada i la cara rentada, vestida amb parracs en la fase prèvia a la transformació en cigne escaquista, podríem dir que la minisèrie més vista de la història de Netflix (62 milions de reproduccions en només 28 dies) ha optat per un 4 sobre 5 (nivell «poc convincent» que frega la màxima puntuació, que és «nivell Hollywood») en la denominada “escala Fassbender”. És a dir, i en honor a l'atractiu de l'actor de Shame,quan el personatge literari és extremadament guapo i confon l'espectador en l’adaptació en pantalla per la imatge que tenia creada.

Perquè Harmon no és el primer personatge que decep per la inusitada bellesa quan apareix en el món audiovisual. Amb massa freqüència apareix l'al·lèrgia que les heroïnes literàries poc afavorides protagonitzin les adaptacions per al cinema o la televisió. Un dels debats més acarnissats als fòrums d'Internet és sobre si l’Hermione Granger de l'adaptació cinematogràfica de Harry Potter, interpretada per Emma Watson, havia de ser tan atractiva en pantalla. Afirmació que va arribar a confirmar fins i tot l'autora de la saga, J. K. Rowling, que va dir en una entrevista amb Daniel Radcliffe que Hermione i Ron eren «massa macos» a les pel·lícules. «Quan vaig conèixer Emma Watson i vaig veure que era tan maca –encara ho és, per descomptat– vaig pensar ‘Està bé’. És una pel·lícula, ja saps, has d’acceptar certes coses. Sempre tindré en la imaginació la meva Hermione, el meu aneguet lleig, friqui i desmanegat».

Tot i que la crítica va aplaudir la tensió sexual entre els personatges i la química dels protagonistes traspassava la pantalla, com passava en la novel·la original, hi ha un sector crític amb l'elecció femenina per interpretar Marianne aGente normal. Sally Rooney la descrivia com una noia lletjota de qui es burlaven constantment els companys d’institut, amb les dents tortes i una cara una mica anodina «i sense definir». Però els directors de càsting van triar una semidesconeguda Daisy Edgar Jones per interpretar-la. La bellesa d'Edgar Jones i el seu poderós serrell van distreure alguns espectadors, que esperaven trobar-se amb una noia extremadament vulnerable que, segons relata la novel·la, té la sensació que ningú no la podrà estimar de veritat i que s'automenysprea amb tots els xicots que no són Connell. En l'adaptació televisiva, aquesta fragilitat, especialment en l'etapa inicial, va quedar desdibuixada per una actriu massa maca per creure’s la idea que desprenia el personatge, com van defensar a The Cut: “Quan Marianne a la sèrie diu una de les millors frases del llibre després de trobar-se amb Connell per primera vegada a Dublín (“Ho sé. Un clàssic en la meva vida: vaig arribar a la universitat i em vaig tornar maca”) ningú no s’ho creu. Tot el que ha fet és posar-se una mica d'eyeliner i arracades grosses, és més aviat una transformació de la nit al dia que no pas d'aneguet lleig a cigne”, lamentava Angela Chapin sobre la falta de credibilitat amb la novel·la.

Aquest clixé, el de personatges més atractius en l'adaptació en pantalla, no és un fenomen aïllat en les dones –també es debat moltíssim entre els admiradors de Joc de Trons i les pel·lícules de Marvel– i està metaanalitzat amb diferents subgèneres, com el de la noia que sempre ha sigut guapa però que la trama enlletgeix al principi amb una malaptesa estètica voluntària. Com quan a una noia preciosa li posen unes ulleres grosses, roba ampla, desconjuntada i una cua mal feta per després, suposadament, transformar-la en una bellesa amb pintallavis vermell, un bon pentinat i un vestit ajustat d'escot definit (vegin aquesta seqüència d’Algú com tu com a exemple aclaridor).

El cas de la suposada noia lletja que en realitat sempre ha sigut maca és un clàssic que mai no passa de moda. Ara irromp amb força una altra versió igual de molesta i poc crèdula en aquest nou fenomen del canvi de gènere en trames reconegudes i estimades pel gran públic, quan el que protagonitzava un home passa a interpretar-lo una dona, i que també seria digne d'anàlisi quan parlem d'atractiu: què passa quan convertim un perdedor de manual en una perdedora d'adaptació televisiva? Doncs que si es tracta d’Alta fidelidad, ell serà un home una mica desmanegat i agraciat com John Cusack, bastant creïble, però si hem de representar una perdedora a qui acaben de trencar el cor, no hi ha res millor que triar, probablement, una de les dones més sexis del planeta: Zoë Kravitz, amb un ADN que ostenta el poder i força dels cromosomes de Lenny Kravitz i Lisa Bonet. Òbviament, en veure-la, ningú no entén per què algú amb seny s'atreviria a deixar-la.