Anormalitat democràtica

El passat 3 de novembre Amnistia Internacional va difondre un comunicat que tornava a demanar la llibertat “immediata i incondicional” de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, en el tercer aniversari del seu empresonament. En el comunicat, Amnistia recordava el seu històric informe publicat el novembre del 2019. En aquell informe, i tot i reconèixer que l’organització no havia trobat elements per afirmar que el procés judicial que s'havia seguit contra els 12 líders independentistes catalans hagués vulnerat les garanties d’un judici just, Amnistia va arremetre contra “l’excessiva i desproporcionada” pena de nou anys de presó imposada pel Suprem a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i ja va sol·licitar que els posessin en llibertat “de manera immediata”.

Poc abans del comunicat d’Amnistia Internacional, la relatora sobre la situació dels defensors dels drets humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa es va pronunciar sobre el cas Cuixart en uns termes semblants. Alexandra Louis (membre de La República en Marxa, el partit de Macron), va exposar els seus dubtes sobre la condemna imposada a Cuixart i va fer una crida a les autoritats espanyoles perquè consideressin posar-lo en llibertat condicional “tan aviat com sigui possible”.

Com s’ha dit repetidament (l’últim ha estat l’expresident Montilla aquest mateix diumenge), el fet que els líders independentistes continuïn a la presó fa molt difícil superar l’anormalitat en la qual es troba instal·lada Catalunya des de la tardor del 2017. Però seria ingenu pensar que simplement el seu alliberament, sigui quina sigui la vida escollida (revisió del delicte de sedició, indult o amnistia), desllorigui el greu conflicte polític plantejat i neutralitzi tots els símptomes d’anormalitat democràtica. I l’últim Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, publicat el 20 de novembre, ofereix dades de molt de suc al respecte.

En primer lloc, el CEO corrobora el que ja se sabia: des que els baròmetres mesuren la valoració de l’actuació política d’aquests mandataris, Quim Torra haurà estat el pitjor president de la Generalitat. El 4,1 de valoració d’aquest baròmetre és el vuitè suspens consecutiu de Torra, que ha quedat per sota del 5 totes les vegades que ha estat avaluat (va començar amb un 4,9 el juny del 2018, poc després de ser escollit, i ha acabat amb aquest humiliant 4,1 després de la seva heroica inhabilitació). No hi ha cap president anterior a qui li hagi passat una cosa semblant. Maragall va aprovar les dues vegades que va ser examinat el 2006. Entre el 2006 i el 2010 Montilla va aprovar fins a 14 de les 18 avaluacions a les quals se’l va sotmetre. Mas sempre va obtenir aprovats fins que es va endinsar de ple en l'embolic del procés i va suspendre en totes les avaluacions entre el novembre del 2013 i l’octubre del 2015. I mentre va ser president, Puigdemont va aprovar 5 vegades i en va suspendre només una. (Una altra cosa és el Puigdemont instal·lat a Waterloo, que va començar amb un 5,1 però des de l’octubre del 2018 encadena set suspensos consecutius.)

Més enllà de la trista figura del president, el CEO també fa palès el fracàs del Govern de la Generalitat de la XII legislatura. El Baròmetre del CEO inclou una pregunta de valoració de la gestió de l’Executiu català en els darrers mesos. Doncs bé: l’actual Govern de la Generalitat ha suspès totes les vegades (vuit, per ser exactes) en què ha estat avaluat. Va començar amb un 4,8 el juny del 2018 i després de tocar a fons ara fa un any amb un 3,4 (abans de la pandèmia, tot s’ha de dir) ha acabat amb un trist 3,9.

En segon lloc, el Baròmetre del CEO elabora una estimació del vot per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, basada en sofisticats càlculs estadístics que inclouen les dades de la pregunta directa d’intenció de vot. D’acord amb aquesta estimació, els dos partits que han governat Catalunya aquesta legislatura tornaran a guanyar les eleccions. Si el desembre del 2015 van sumar 66 escons, l’estimació del CEO els atribueix ara entre 64 i 67, un resultat gairebé idèntic. (L’única diferència és que JxCat i ERC inverteixen els seus resultats: mentre que els puigdemontistes baixen de 34 a 28-30 diputats, els republicans pugen de 32 a 36-37.)

En qualsevol democràcia madura el mal govern rep el càstig dels electors. Catalunya pot anar a l’inrevés: després de les eleccions del febrer, hi ha un risc molt elevat que torni a governar la mateixa coalició que amb la seva gestió ha rebut d'una manera tan clara i reiterada la desaprovació dels ciutadans.