Ciutat educadora des dels barris

Fa 30 anys Barcelona va animar ciutats del món sencer a pensar juntes com situar l’educació en el centre de les polítiques. El resultat va ser la Carta de Ciutats Educadores i avui dia és àmpliament compartit que ensenyament i educació no són el mateix. El dret a l’educació va més enllà de l’escola i reivindiquem un dret a l’educació ampliada.

L’escola, com apunta Marina Garcés en el seu últim llibre, no pot ser l’única repartidora de futurs. Per posar l’educació a l’abast de tothom, 24 hores, 365 dies i de 0 a 99 anys sense oblidar ningú, fan falta molts còmplices i només és possible implicant l’entorn.

L’essència d’una ciutat que vol ser educadora es forja als barris. És en aquesta escala més humana, en el tros de ciutat que sentim més pròxim i que podem caminar en un quart d’hora, on volem resituar i materialitzar la ciutat educadora. El repte col·lectiu és crear barris educadors, cuidant tres pilars: espai, temps i vincles.

Quant als espais, la pandèmia ha obert un intens debat sobre els usos i transformació de l’espai públic i avui estan passant coses que ahir eren menys probables: més educació a l’aire lliure, més nens i nenes jugant als parcs i places i més entorns escolars pacificats. És una oportunitat que volem aprofitar per reconnectar amb la tradició històrica de renovació pedagògica de la ciutat. És una aposta per una ciutat jugable, que amb el Pla de joc l’espai públic recuperi vida al carrer. És una estratègia d’acupuntura per a la transformació urbana situant les escoles al cor del barri amb actuacions com Protegim les escoles que generen una plaça per a cada escola, guanyen espai al cotxe i pacifiquen els carrers amb l’ADN de les superilles.

Al parlar del temps ens referim a anar més enllà de l’horari escolar i situar la tarda com un temps a enriquir amb oportunitats d’aprenentatge. Assumim el repte d’avançar en una política que reconegui, promogui i articuli una oferta territorial d’extraescolars assequibles i diverses. No podem permetre’ns que la crisi agreugi la inequitat en aquest terreny, ja per si mateix desigual, quan sabem de la importància de les arts, l’esport o el recolzament escolar per al desenvolupament de capacitats i talents.

Finalment, els vincles que cal reforçar són els que connecten escoles amb equipaments, entitats, projectes, persones que sumen per fer més fluids els límits entre l’educació dins i fora de l’escola. Han vingut per quedar-se, més enllà de la pandèmia, les experiències com les d’escoles que fan classe als parcs, o els centres cívics i biblioteques del barri que acullen activitats escolars i aprofiten per desenvolupar projectes d’aprenentatge.

Renovar el compromís amb la transformació educativa i la ciutat educadora continua sent tan vigent com al 1990. Una transformació orientada políticament cap a l’equitat, la no-segregació i la igualtat real d’oportunitats. Més vinculada a un entramat d’actors per afrontar junts tant les necessitats i problemes compartits, com les solucions col·lectives. I situada, que es viu als barris, territoris d’oportunitats educatives i culturals, cada vegada més ben repartides.

Joan Subirats és tinent d’alcaldia de Barcelona i Maria Truñó és comissionada d’Educació.