La Fura es parodia

És preocupant que en un programa cultural —això diuen que és El bolo (TV3)— siguin molt més suggeridores les figures adjacents, amb aparicions subsidiàries, que els grans convidats de la nit, en aquest cas La Fura dels Baus. Del programa recordaré els poemes-cançons d’Homes que Parlen Sols, la dansa de Laura Marsal o el violí de Coloma Bertran, inserits en un espai on la història principal consisteix a demanar a una persona, en aquest cas d’Osona o dels voltants, que de jove havia experimentat amb el teatre i la performance, que trobi un espai adient perquè hi pugui actuar una versió minúscula de La Fura, i on ell, i un amic seu, participaran.

La primera cosa que fa l’amfitrió és anar a comprar un parell de tangues per estalviar als espectadors el nu integral. A TV3 La Fura es fa més vergonyosa. Dos dels sis directors de la companyia, Pere Tantiñá i Carlus Padrissa, són els encarregats de donar quatre explicacions superficials sobre la poètica del grup i sobre el sentit suposadament tel·lúric de la performance que han muntat per al programa, a la gespa d’una masia magnífica. Això és, dos cossos submergits en un cub de metacrilat, dos més penjats d’unes bosses amniòtiques i una altra parella que practica sexe virtual mantenint la distància social gràcies a uns tubs. Això darrer ho entenem així perquè ens ho explica Padrissa, de qui, francament, m’estimo més recordar les seves propostes als teatres d’òpera que no aquesta trista Fura que es parodia a si mateixa. A l’espectacle (?) es convida un petit grup d’espectadors. El programa no ens trasllada la seva opinió al final. Només un dels participants ens diu que “hem fet una cosa molt especial”. De veritat?

A l’agenda de convidats estrella dels propers programes hi ha T de Teatre, Sol Picó, Suu i Els Amics de les Arts. Tots ben triats si no fos que Suu i Els Amics de les Arts també tenen un paper en un concurs musical de TV3 que es fa per internet. Qualsevol diria que no hi ha ningú més. I això és lamentable en un programa que, diu, vol donar suport a la cultura, i que, per fer-ho, desplaça els escenaris cap a racons impensables de Catalunya, fidel a la passió excursionista de l’emissora (El foraster, Pop Up Xef…). No calia.

La mateixa nit del diumenge, a les onze ben tocades, una altra estrena de programa cultural: Senyora Isabel. És un projecte que surt de les aules de la Universitat Autònoma de Barcelona. La proposta de Georgina Torrado de fer un programa sobre poesia amb la seva àvia poeta, Isabel Oliva, va tenir el suport del professor Xavier Morral (director d’Òpera en texans i El foraster) i de Ramon Balagué (productor de Minifilms TV i Redes, d’Eduard Punset). El projecte, de sis capítols, va ser triat dins de la convocatòria de nous formats del canal 33, on s’emetrà després d’aquest tast dominical a TV3.

L’espai fa una indagació honesta en els formats documentals. Resultat: hi ha moments encertats (assenyalar la lírica que contenen tuits poètics) i d’altres que grinyolen, o simplement sobren. El relat es vol construir amb les coses petites de la vida (i en aquesta categoria fan entrar des del haikua la pancreatitis del gat de l’àvia) i amb les emocions, petites o grans, que finalment arriben a sostenir un poema. De vegades sembla com si es volgués trobar poesia en massa racons de la vida, la qual que es fa particularment visible en mans de rapsodes (Laura Marull o Jordi Vilches) o d’un mariner remolcador que, des del port, recita Salvat-Papasseit. Per cert, no cal visitar l’habitació on va morir el poeta (al piset d’un noi rus) per llegir el seu poema pòstum. Encara que trontolla quan exagera la poètica de determinats moments i l’èxtasi amb versos que no en mereixen, i que explica anècdotes d’una emoció quasi intransferible, l’exercici, obert a l’ensopegada i a l’encert, té al darrere un esforç que cal valorar.