Hedy Lamarr i Marilyn Monroe es posen a discutir

Que Hedy Lamarr era tota una bellesa és ben sabut. Menys conegut és, però, que, a més d'estrella de Hollywood considerada la dona més guapa del món, va ser inventora. Se li van acudir idees com la manera de millorar l'aerodinàmica de les ales dels avions o un sistema per evitar que es poguessin detectar els torpedes (rebutjat per l'Armada nord-americana en la Segona Guerra Mundial, es va utilitzar després en la crisi dels míssils de Cuba i és la base de les tecnologies actuals de wifi i Bluetooth). Les dues facetes de Lamarr i una suposada (encara que “plausible”) trobada secreta el 1962 amb una altra icona del cinema, Marilyn Monroe, són la base de l'obra del dramaturg Carles Batlle, estrenada dimecres a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) de Barcelona amb direcció de Sergi Belbel.

Monroe-Lamarr (en cartell fins al 20 de desembre) la protagonitzen respectivament Elisabet Casanovas i Laura Conejero, acompanyades per Eloi Sànchez i David Vert, que interpreten també dos personatges reals, el fill de Lamarr, Anthony Loder, i l'escriptor, amic i biògraf de Monroe, William J. Weatherby. A la peça, les dues estrelles, una ja en declivi i oblidada (Lamarr, amb 48 anys) i l'altra en el pinacle de la seva fama de mite eròtic, però potser a les portes de la decadència (Monroe, 35 anys, moriria aquell mateix any) es troben, i xoquen, per un motiu que només es revelarà després, però que, segons la publicitat del TNC, “podria haver alterat el curs de la Guerra Freda”.

Les actrius parlaran de diferents temes, de les seves carreres, de cinema i interpretació, però també de la tirànica i inhumana indústria de Hollywood, de patriarcat, de política (els Kennedy), de sexe (els Kennedy), de cultura i de la vida en general. En una escena, Lamarr li comenta a la Monroe la seva actuació a la festa d'aniversari de JFK.

A l'autor se li va acudir ajuntar Lamarr i Monroe després de quedar fascinat per la biografia de la primera i buscar alguna manera de portar-la a escena. “Vaig descobrir coincidències amb la Marilyn: van viure al mateix pis, van ser amigues de Frank Sinatra, van compartir un amant…”, assenyala Batlle, que no vol revelar algunes claus de la seva obra, que, justifica, té alguns mecanismes de thriller.

Sexe i torpedes

A la peça hi té un paper central el comportament masclista que havien de patir les dones en la indústria del cinema dels seixanta i com se sotmetia les actrius al sistema de fama que les rebutjava en la maduresa. Belbel, un fan confés de les pel·lícules d'actrius grans, com Sunset Bulevard, Tot sobre Eva o Noche d'estrena, afirma que va quedar fascinat amb l'obra de Batlle i el seu tractament del tema del pas del temps i les actrius. “La peça denuncia el sistema injust en què es tracta la dona com a objecte de desig i se l'abandona i ignora a partir dels 40 anys”, recalca el director. “Un sistema que va ignorar la faceta intel·lectual privilegiada de Lamarr per destacar només el seu aspecte d'ídol sexual”. Realment, és curiós comparar Éxtasis (el primer nu integral del cinema, i el primer orgasme femení en pantalla) amb un sistema antitorpedes.

Per a Conejero ha estat difícil encarnar Lamarr per les seves múltiples facetes, algunes de contradictòries (“ella deia que era ‘senzillament complicada”, apunta). “A més, a veure com assumeixes fer de la dona més bonica del món, sort que la interpreto ja amb més de cinquanta”, fa broma. “És una dona que lluita contra el sistema masclista de Hollywood i que considera més important el cervell que qualsevol altra part del cos”. Casanovas s'ha trobat també amb la papereta de fer de Marilyn. “Un repte enorme, en realitat és una persona que sembla que no la va conèixer de debò ningú, es va fer una carcassa, tens la informació de les pel·lícules que va protagonitzar, però allà feia un paper i a fora també, actuava al cinema i quan no feia cinema”. Totes dues, Conejero i Casanovas, han intentat fer els seus personatges el més humans possible i estar al servei de la història que vol explicar l'autor. Malgrat assemblar-se força en escena a les actrius que representen, “no s'ha buscat per res una imitació”, subratlla Belbel.