Per escapar-se entre els matolls

Torna a mirar-nos Peter el Roig, el gran simi de la Costa d'Or que vam conèixer un dissabte a la tarda al llunyaníssim però no oblidat teatre Capsa de Barcelona, a finals dels seixanta, encarnat per José Luis Gómez: allà, com si acabés d'entrar en un saloon, vaig aprendre que Informe per a una acadèmia es podia actuar, convertir-se en una altra forma. Aquells anys havia descobert el gran i savi simi a La condena (Alianza/Emecé), un poemari realment al·lucinat, i vaig saber que tenia un germà, Jack Crabb (Dustin Hoffman), a Petit Gran Home, la història de l'indi que va passar a ser rostre pàl·lid, i vaig imaginar que el Pedro i el Jack podien haver treballat plegats al circ de Buffalo Bill (on es diu que explicava també la seva vida el vell Sitting Bull), i aquell circ va estar algunes vegades a Barcelona i molts hi van morir per la pesta. Jo també volia trobar germans, i la primavera del 2014 me'l vaig trobar una altra vegada interpretat per Ivan Benet a les Nits de l'Espai Lliure.

Peter el Roig va voler ser un simi sempre alerta, “cavalcant a través del vent, constantment sacsejat sobre la terra estremida”. I després, ens explica el seu oncle Kafka en la veu d'Ivan Benet, va prendre decisions que no van ser fàcils: la principal, escapar-se entre els matolls per retorçar el coll als records de joventut. “No hauria estat possible”, continua sota les llums vermells i verds, “si jo m'hagués volgut aferrar a aquells records amb tota l'obstinació”. El simi s'humanitza (i això és lent, i dolorós) com a única manera d'aconseguir la llibertat, o almenys això li van dir. Just quan fa el salt, entre ecos d'un món selvàtic.

Han passat cinc anys des que l'exsimi (o sigui, eximi) va travessar al galop un forat que no podria tornar a deixar enrere, i ara ha tornat més gran però més savi, i amb el somriure més ampli, en format digital amb l'actuació en directe de Benet per Zoom, dins de la programació a distància del festival Temporada Alta de Girona. En Peter ha tornat per explicar-nos la seva història, i he tornat a sentir com semblava que havia après el seu llenguatge paraula per paraula. Benet no força gens “l'accent simiesc”, que resultava ser l'única cosa forçada i potser excessiva en l'impressionant treball que li vam descobrir a José Luis Gómez aquell dissabte a la tarda al Capsa.

Ara es barregen la veu, la mirada, els gestos d'Ivan Peter. Veu i mirada que venen de molt lluny. Una gestualitat que Ivan Benet sembla esculpir detall a detall. Hi ha alguna cosa de Bruno Ganz en aquesta cara: espurnes de malenconia, brots de riure infantil, fúria de gos llop. Apropa't més sota els llums vermells i verds i veuràs ara el somriure ampliant-se com una ganivetada estranyament feliç, i els ulls encesos igual que bales negres. Tornen els gemecs de por, de quan era presoner a la bodega dels caçadors. Angoixa per no tenir sortida, que li va ensenyar la diferència entre llibertat i serenitat. I velocitat o claredat.

Se'n va aconseguir escapar a poc a poc. Després zoològic o varietés? No va dubtar a triar la segona opció: la primera era una multiplicació de reixes. Els ulls, més fixos. Ulls hipnotitzats i hipnòtics, de veure prats. Ulls de mirar i enlluernar-se davant d'índies pawnees de trena brillant, cantant amb ell en les nits d'antigues cançons riu amunt, de vegades junts, “and I was so drunk, so happy, so sad”. Nits de varietés. Canta com un crooner de luxe, amb accents de Sinatra. Nit de lluna amb reflex de llum d'acetilè. Cal imaginar-se'l tornant a casa. I després jugant amb micos de peluix blanc. O com en diem aquí, Floquets de Neu. Imaginar-se'l habitant un dels pisos barats i llunyans on viuen els simis humanitzats. Un pis de renda limitada, amb ampolles de vi de color sang, i a cada glop s'entreveia altre cop un dels gestos de l'antic simi. Després, més brutal, de cap per avall, l'aiguardent. Ecos d'un món selvàtic que sembla brollar d'un somni llunyà.

Ivan Benet ha actuat en més de 40 obres. Potser Informe per a una acadèmia és la més memorable. Per l'espectacle del 2014 li van donar, li vam donar, el Premi de la Crítica. La versió catalana va ser escrita, protagonitzada i dirigida per Ivan Benet. El seu amic Xavier Ricart va col·laborar amb ell en l'escriptura i direcció. Les cançons són de Sílvia Pérez Cruz. Ivan Benet puntualitza: “La il·luminació és la de casa meva, i el meu menjador és l'escenografia. El vestuari és de Maria Armengol. La traducció és meva, que codirigeixo amb Xavier Ricart. La banda sonora és de Sílvia Pérez Cruz. El so, de Damien Bazin i Ramon Ciércoles. Quan vaig fer l'espectacle en teatres, l'escenografia era de Jordi Queralt, i la il·luminació, de Jaume Ventura, encara que per presentar-lo a l'espai Zoom de Temporada Alta (Girona) no he comptat amb ells, però el seu univers d'alguna manera hi és”.

Informe per a una acadèmia. Text: Franz Kafka. Traducció, direcció i interpretació: Ivan Benet. Programació a distància. Espai Zoom. Festival Temporada Alta de Girona. Fins al 29 de novembre.