Com encarnar Ricard III i patir de valent en el procés

Ricard III és un dels personatges més agraïts de Shakespeare, però també dels més difícils d'interpretar, tant si et poses la gepa com si no. La lluita d'un actor per encarnar el malvat, esguerrat i no obstant això tan atractiu (escènicament parlant) individu, que avança per l'obra que porta el seu nom sense deixar canya dreta, és la base d'Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard), una adaptació en forma de monòleg de l'obra del bard que s'estrena el 4 de desembre al Teatre de Salt com una de les cites ineludibles del Temporada Alta. L'autor de la peça, traduïda al català per Joan Sellent, és l'uruguaià Gabriel Calderón, que també en dirigeix la posada en escena. L'actor (i rei) l'interpreta Joan Carreras.

Això del senglar ve, és clar, de l'històric emblema heràldic personal de Ricard de York, després duc de Gloucester i Ricard III. De l'agressiu animal com a símil del personatge hi ha una bona colla de referències en l'obra de Shakespeare.

Aquest dimecres, en la presentació de l'obra, Calderón, Carreras i el director del festival, Salvador Sunyer, van recordar que l'espectacle havia d'estrenar-se al Grec, que l'ha coproduït, igual que la reeixida lectura dramatitzada que se'n va fer a la sala Beckett. “És un monòleg ple de coses, i que té molt a veure amb l'amor a l'ofici, a més d'un recorregut per com un actor acaba fent de Ricard III”, explica Carreras. Ple de tocs de complicitat actorals i shakespearians, Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) és una excusa, reflexiona Calderón, per parlar d'“aquest costat del teatre més trist i fosc que és el del ressentiment, l'enveja i el fracàs”, uns sentiments que, recalca, comparteixen l'actor i el mateix personatge de Ricard. Si a Ricard el posen malalt la set de poder i el poder mateix, l'actor és un ésser que ha de suportar les vexacions consubstancials a la professió: “que s'oblidin de tu, que no et truquin, que no et triïn”.

Pel que fa a la caracterització que Carreras fa de Ricard, l'actor i el dramaturg fugen d'estudi. “S'ha de veure”, diu el segon. “De vegades la deformitat es troba més en l'ànima que no pas en el cos”, apunta el primer. El dramaturg es refereix a l'escoliosi històrica de Ricard —l'esquelet del qual va aparèixer el 2013 sota un pàrquing a Leicester— i assenyala: “Una cosa que havia de ser recta es va torçar, aquesta és la idea que hi ha al meu text”.