La sortida de Ryanair de Girona deixa en l’aire 100 llocs de treball

Un anar i venir de camions han deixat patent aquesta setmana que Ryanair desmantella la seva infraestructura a l’aeroport de Girona. Dels magatzems on solia treballar el personal de manteniment ja ha desaparegut tot rastre de recanvis o lubricants. L’aerolínia de baix cost va arribar a tenir 12 avions a Vilobí d’Onyar i va donar empenta al trànsit aeri, fins a arribar a més de cinc milions i mig de passatgers anuals.

L’anunci que l’estiu que ve operarà vuit vols no dissipa els dubtes sobre el futur de la base que l’aerolínia va fixar-hi el 2004. Queda en l’aire el futur de més d’un centenar de treballadors que depenen de l’activitat que Ryanair conservi a Girona. Si l’aerolínia opta per tancar la base, la plantilla necessària queda sota mínims, sense tripulacions ni equips tècnics i amb una petita guàrdia només per als equipatges.

“Sempre he estat molt positiu, fins i tot quan l’any passat, van fingir que tancarien la base, vaig pensar que era una estratègia de l’empresa perquè acceptéssim passar a fixos discontinus, però ara, la veritat, veig la situació bastant malament”, confessa un treballador que accepta conversar sota condició d’anonimat. Té 15 anys d’experiència a Ryanair i exerceix de supervisor de cabina. Una companya seva afegeix que “la base de Girona sempre està en tensió, amb molta incertesa sobre si la tancaran”.

Tots dos han acceptat la proposta de l’empresa per traslladar-se a Barcelona. Una opció que amb prou feines han secundat una dotzena d’empleats de la base de Girona. “No compensa marxar a Barcelona, perds diners”, manifesta Lidia Arasanz, representant de la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC) a Ryanair. Els torns de treball per al personal d’aire inclouen, a més de les jornades amb vol programat, dies de guàrdia. L’empresa cedeix una hora com a màxim de marge perquè el treballador arribi a l’aeroport un cop rep la trucada d’avís. “Està clar que si et traslladen a Barcelona t’has de buscar un lloc on viure allà, perquè en una hora no arribes des de Girona.” La portaveu sindical denuncia que, malgrat això, la companyia no ha ofert cap retribució extra al personal que accepta desplaçar-se.

Els treballadors que no s’han traslladat estan en un ERTO en espera que l’aerolínia concreti quins plans té i si recupera la infraestructura retirada. La rutina fixava que durant l’hivern es traslladaven part dels aparells, però mai abans havia deixat a zero el seu equipament de vol.

Perduda la feina que genera l’aerolínia irlandesa, l’aeroport de Girona s’ha convertit en un desert. No hi ha rastre de vols comercials. La companyia dirigida per Michael O’Leary percep cada any 3,5 milions d’euros procedents d’administracions catalanes per operar vols des de Girona.