Bartomeu, dimissió amb fòrceps

El mandat de Josep Maria Bartomeu ha estat tan extravagant que fins i tot la seva dimissió aquest dimarts com a president del FC Barcelona ha estat estranya, per feridora i per com s'ha dilatat malgrat que ja es donava per feta, just l'endemà que anunciés que no tenia motius per deixar el Barça. Ha claudicat amb fòrceps, contra la seva voluntat, de la mateixa manera que el mateix Bartomeu va retenir Leo Messi després que el capità expressés el seu desig de marxar del Camp Nou. El president cau en plena pandèmia després d'un estira-i-arronsa amb la Generalitat, a qui acusa de “rentar-se les mans” i de prendre decisions “contradictòries i irresponsables”, per la seva actitud en la celebració del vot de censura signat per 19.380 socis dels 16.521 necessaris segons els estatuts del Barça.

El nombre d'avals és tan categòric que no ha calgut fer el referèndum per provocar la sortida de Bartomeu, interessat a guanyar temps per quadrar els comptes i organitzar un traspàs de poders que havia de culminar amb les eleccions del 20 i 21 de març. Al final, l'acte de votació ha resultat innecessari perquè les signatures han valgut pels vots, una barrera que Bartomeu no ha pogut esquivar amb maniobres tan qüestionables com la de denunciar una possible falsificació d'avals a la Guàrdia Civil.

No ha volgut exposar-se a ser el primer president de la història del Barça obligat a dimitir per un vot de censura, que sí van aconseguir salvar amb anterioritat Josep Lluís Núñez i Joan Laporta. Tots dos van sotmetre la seva obra a consideració dels socis, res a veure amb Bartomeu, reduït a una qüestió de calendari: saber el dia en què se n'anava del Barça. El president es va doblegar quan es va sentir atrapat entre els promotors del vot de censura i la Generalitat: uns es remetien als estatuts per demanar que el referèndum es fes abans del 2 de novembre i l'administració no veia cap motiu sanitari ni jurídic per ajornar la votació si es feia a diferents seus i no només al Camp Nou.

El president es va quedar sense camp de joc després que no se li concedissin els 15 dies més de marge que demanava per una qüestió logística i es va negar a convocar la votació per “raons de salut”, un argument que va considerar més conseqüent que l'utilitzat pel Govern, la posició del qual respecte al Barça és, al seu parer, molt diferent de la que manté amb el Govern espanyol de Pedro Sánchez. La denúncia de Bartomeu alimentarà el debat sobre possibles conspiracions polítiques per forçar la seva caiguda mentre una gestora liderada pel president de la comissió econòmica, Carles Tusquets, es farà càrrec del club amb l'obligació de convocar eleccions amb un marge d'entre 45 i 90 dies.

Bartomeu ha viscut moltes vegades en un món paral·lel, aliè a la realitat, des de la seva elecció el 2015. No hi ha hagut cap cas en el qual la seva versió dels fets hagi coincidit amb l'evidència, des del fitxatge de Neymar, pel qual es va condemnar el club, fins al Barçagate, un assumpte tancat en fals des de la junta i encara obert pels Mossos. Fins a sis directius, la majoria vinculats a l'àrea econòmica, van dimitir per la manera en què es va gestionar el monitoratge de les xarxes socials després que es critiquessin jugadors com Piqué i Messi.

Tots dos jugadors s'han convertit en els assots de Bartomeu des que l'equip ja no pot sostenir el club, que és quan va deixar de guanyar el triplet (2015) per no aconseguir cap títol (2020). Els canvis continus d'entrenador i de director esportiu delaten la falta de traç en una política que ha viscut de rendes del trident (Messi-Suárez-Neymar). Ja només queda el 10 i de mala gana, pendent d'un contracte que s'acaba el 30 de juny, i també d'una rebaixa d'ingressos provocada per la necessitat de reduir la massa salarial (636 milions, el 66% del total de despeses de la temporada 2019-2020).

Bartomeu va acabar per absorbir tantes funcions després de la dimissió en total de fins a 10 directius que es va autoproclamar responsable de liderar la recuperació del 2-8 contra el Bayern. Va muntar una taula per a l'adequació de salaris i ja tenia preparat el pressupost per a l'assemblea ajornada que s'havia de fer abans del 31 de desembre. L'últim exercici llança unes pèrdues de 97 milions i un projecte tan ambiciós i aprovat com l'Espai Barça està en suspens pel mercadeig d'una junta que va apostar per un finançador com Goldman Sachs.

Un gol en pròpia porta

A Bartomeu l'esperen molts fiscalitzadors després de quedar-se sense còmplices pel seu afany de furgar en els comptes dels altres des de la seva primera arribada al club el 2003. Acostumat a ser el segon de Sandro Rosell, no ha tingut lideratge per governar des que es va entestar a tenir un relat com a president, més marcat que el de Joan Gaspart, l'home de confiança de Núñez que es va trobar al capdavant del club gairebé sense voler, víctima de les circumstàncies del Barça.

“És un home normal superat per un moment de situacions excepcionals”, va resumir un extreballador del club en referència a Bartomeu. El modus operandi del president va quedar reflectit l'1 d'octubre del 2017, quan va decidir que el partit Barça-Las Palmas es jugués a porta tancada, una solució salomònica perquè els futbolistes van demanar que es disputés en contra del criteri de la junta, que va acordar la seva suspensió per les càrregues policials que se succeïen a Catalunya.

Bartomeu ha improvisat i navegat contra corrent com s'ha pogut veure en el calendari que va muntar per sobreviure: no dimitia ni avançava les eleccions, sinó que es posava data de caducitat, un pla que no va comprar l'oposició ni vuit grups de seguidors barcelonistes promotors del vot de censura. No es tractava de deixar el càrrec més tard o més d'hora sinó de dimitir com a símbol del fracàs de la seva gestió, segurament perquè encara no ha entès com és possible que tot li sortís bé durant sis mesos —del gener al juliol del 2015— i tot malament des de llavors fins al 2020.

Bartomeu ha estat víctima de la seva manera de procedir, de les seves mitges veritats, de la capacitat d'enganyar-se i enganyar, driblador per excel·lència a partir de la seva figura de persona propera i entranyable. Ha estat un regatejador per excel·lència, convençut de poder marcar el gol de la victòria quan anava camí de fer-se'l en pròpia porta: dimitir.