Metadades que valen una absolució

L’agent dels Mossos de l’entrada tecleja el seu nom a l’ordinador. Juan Moreno García. “No surt res”. El Juan respira. Potser la seva germana té raó, pensa, i l’home que ha trucat a casa de la seva mare perquè es presenti a comissaria li ha fet una broma pesada.

Más información

Manual del mal lladre

“He tocat el cel i he estat a l’infern”

Agents de paisà a la caça del lladre a Barcelona

Al Juan li preocupa el seu aspecte, però d’una manera peculiar. L’espanta fer por. Creu que la gent el veu “com a un delinqüent”. Amb l’absolució, que acaba de sortir del forn, explica la seva història davant el Donzella de la Costa, el restaurant de platja de Badalona on va celebrar la nit de Sant Joan del 2015.

Quan un altre agent apareix i li diu “ara vinc amb tu”, alguna cosa se li trenca dins. En un despatx, li diu que és sospitós d’un robatori violent ocorregut la matinada del 24 de juny en un pis del Carmel, a Barcelona. “Ostres, quina sort!”, diu alleujat: no hi ha res a témer, pressent, perquè aquella nit va ser al Donzella amb la seva exdona i la seva filla, fins a gairebé les tres de la matinada. S'equivoca.

Sota un sol que convida a estirar-se a la sorra, el Juan explica que no dorm si no és amb pastilles i que no surt de casa quan abans era “l’ànima de la festa”. Que ha passat els pitjors anys de la seva vida, acusat d’un assalt que, segons la justícia, no va cometre. Va ser conductor d’ambulàncies, encofrador i, finalment, controlador d’accessos. “Era el simpàtic. Quan inauguraven una discoteca, sempre em posaven a la porta el primer dia”.

Els Mossos el porten al calabós, el despullen i escorcollen. El Juan passa dues nits en un “forat negre, amb parets pintades amb excrements”. Davant de la jutgessa sap per fi qui l’acusa: C. –cambrera amb qui havia coincidit a l’exclusiva discoteca Sutton de Barcelona– i S., companya de pis de C. Ell es declara innocent. “T’he de donar la mala notícia que entres a la presó”, li diu una funcionària. Estaràs dos mesos a la Model.

La víctima va identificar Juan Moreno per les celles i després de veure la seva foto a Facebook

Al Sutton, el Juan va coincidir amb la cambrera C. i també amb E., amb qui havia viscut a Eivissa i a qui havia fet fora de casa després d’una infidelitat. Diu el Juan –això no ho recull la sentència que l’absol– que les va veure emportant-se diners de les consumicions de la caixa enregistradora. Afegeix que va avisar el seu cap, però no va donar noms. Pensa que això explica per què C. i S. el van assenyalar pel robatori de 55.000 euros que C. guardava, en monedes, en una caixa forta. El Juan, defensat per l’advocada Lorena Moyano, creu que aquell robatori sí que es va produir. La sentència que l’exculpa diu que sí.

Bigote, pres per delicte de sang, aconseguidor a la Model i artista ocasional (“amb les fulles feia roses per als vis a vis”) l’ajuda a anar tirant entre reixes. “Em va posar a treballar cosint llençols d’hospital”. El Juan treballa i llegeix novel·les com El procés, de Kafka, amb una història que deu identificar com a pròpia. Entre els llençols, explica, tres presos l’agafen desprevingut i abusen d’ell. No ho denuncia. “Si ho faig, em maten”.

La sentència considera provat que el robatori va existir. S. estava sola al pis, ubicat en un soterrani. Se’n va anar la llum. Va sortir a veure què passava. Eren les dues de la matinada. Tres homes van entrar per força al pis, la van tirar a terra, la van colpejar i la van lligar de mans amb brides. Un d’ells li va fer una descàrrega elèctrica mentre li preguntava on era la caixa forta de C. Els tres homes la van arrencar i se la van endur.

La família i els amics es conjuren per treure el Juan de la Model. Necessiten proves. Reuneixen vídeos i fotos d’aquella nit, però la policia diu que haurien pogut ser manipulats. Necessiten temps per demostrar que no és així. Però als dos mesos sorgeix una oportunitat. La jutgessa el truca: “Faré una prova que no s’ha fet en 22 anys”. És el reconeixement de veu. El Juan llegeix un text com si fos un empleat d’hotel. Llegeix paraules clau, com “caixa forta”. La víctima del robatori, S., té dubtes. Queda lliure després que un familiar pagui els 10.000 euros de fiança.

La sentència avala que va passar Sant Joan en un local, no al pis assaltat

La sentència dona per bons els vídeos i les fotos que va fer la seva ex aquella nit i que va penjar a Facebook i Instagram. La declaració d’un pèrit sobre les metadades (informació relativa als arxius, com la data de creació) és clau. Diu que les hores i el lloc de publicació “són fiables”. “No hi ha manera de modificar-les a menys que es tingui accés als servidors d’Instagram, cosa que és impossible.”

El sol afluixa a Badalona i el Juan recorda la revetlla del 2015. Celebrava el seu sant, com altres vegades, al Donzella. “La nena es va menjar tots els musclos a la marinera”. Diu que van estar ballant i tirant petards gairebé fins a les tres de la matinada. I que després se’n van anar junts a casa de la seva exdona, que és a uns cinc minuts caminant.

La sentència dona crèdit al relat de l’exparella. I als dels altres testimonis que el van veure aquella nit al xiringuito. A., l’amo, va dir que el va anar a saludar a la taula i el va veure fins a la 1.45 h. A., una clienta, va afirmar que el va veure ballant i que devia ser més tard de la 1.30, perquè és quan va començar el ball. M., que cobrava els sopars, va afirmar que el va veure a la sorra tirant petards. Hi pot haver “dubtes”, diu la sentència, i que s’hagin confós d’hora. Però S., la víctima, va dir que molt abans del robatori, que va ser a les 2.00, ja hi havia individus rondant a prop del pis. És complicat, conclou el jutge, que el Juan pogués “compaginar la seva presència aquella matinada” a Badalona i al Carmel.

El Juan recorda que les denunciants van portar a la policia uns cigarrets suposadament trobats davant del pis del Carmel. Es va sotmetre a una prova d’ADN. El resultat va donar negatiu. Lamenta que abans havien acusat altres sospitosos. L’acusació no va prosperar amb cap.

Els lladres es van endur 55.000 euros d’una caixa forta

La sentència assenyala que “l’únic element de prova” contra ell és que S. el va assenyalar a la roda de reconeixement. Ella havia declarat que, sens dubte, l’individu amb passamuntanyes era el número dos, és a dir, el Juan. I que ho va saber per “les celles” i “els ulls”. Però una identificació així és “qüestionable i dubtosa”, recull la sentència. Davant de la policia, a més, S. va dir que aquest número dos no era el Juan sinó M. A., un altre dels sospitosos inicials descartats a qui el Juan “no s’assembla”, agrega la sentència. Però n'hi ha més. S. va canviar d’opinió després de veure fotos del Juan a Facebook.

La trucada del seu psiquiatre interromp la xerrada. El Juan, de 43 anys, no creu que aquesta experiència li hagi servit de res. “No hi ha res bonic ni bo a la presó”. Ha deixat de sortir a la nit. Torna a treballar d’enconfrador. No ha refet la seva vida: La sentència subratlla que no hi ha “de cap manera” proves per condemnar-lo, però matisa que persisteixen “certs dubtes” pels testimonis, la majoria propers a ell. El Juan ha evitat una condemna de cinc anys (la que demanava la Fiscalia) i ha estat absolt. Se’l considera innocent, però no s’ho acaba de creure. “Tinc por que algú pensi encara que soc culpable. No he sortit encara d’aquella nit. No he tornat a ser jo”.