Directe a la mandíbula a l’escenari

El nord-americà Jack Johnson, el gegant de Galveston, fill d'esclaus alliberats de Carolina del Nord (el seu pare va ser soldat a la Guerra Civil), és un dels grans boxejadors de la història. Va ser el primer campió mundial dels pesos pesants negre després de derrotar el 1908 Tommy Burns (el primer blanc que va acceptar combatre amb un negre) i va haver d'afrontar l'odi racial d'una societat segregacionista que no va suportar el seu èxit.

El 1910 va vèncer a Reno per KO en el 15è assalt, d'un notable jab, “la gran esperança blanca”, James Jeffries (cosa que va provocar aldarulls a tot el país), en el que havia estat anunciat com “el combat del segle”. El 1913, quan era a la cúspide de la seva fama esportiva, va ser detingut per creuar una frontera estatal amb una dona “amb propòsits immorals”. Tant li feia que aquesta dona fos la seva esposa, Lucille Cameron; encara pitjor: era una noia de 18 anys i era blanca! (també ho van ser dues altres dones del boxejador). Condemnat a un any de presó en un centre penitenciari federal, Johnson va fugir dels EUA a Europa. Va anar a parar a Barcelona per passar-hi uns dies, i s'hi va quedar tres anys.

Ara, una autora i directora negra, Denise Duncan, costa-riquenya establerta a Catalunya, ha escrit i porta a escena ella mateixa una obra sobre Johnson i la seva estada a la ciutat. El gran combat del segle (en traducció catalana de Marc Rosich, a Madrid s'oferirà la versió original en castellà) es pot veure fins al 22 de novembre a la Sala Beckett (en la qual Duncan és dramaturga resident aquest any), que ha produït el muntatge juntament amb el festival Grec, el Centre Dramàtic Nacional i el Teatre Principal de Mallorca. A Johnson l'encarna amb enorme (i valgui la paraula vist el seu impressionant físic) afinitat l'actor mallorquí negre Armando Buika, que a més ha estat boxejador. Cal assenyalar que el segon nom de l'intèrpret és Balboa. Precisament Sylvester Stallone va sol·licitar i va aconseguir del president Trump que es perdonés pòstumament Johnson el 2018.

L'obra de Duncan barreja els records de ring del campió amb les seves freqüents visites als cabarets del Paral·lel barceloní. D'aquesta manera, l'espectacle combina el combat boxístic amb números musicals. A Buika li dona la rèplica (amb molt de valor al quadrilàter) Alex Brendemühl com a Jeffries. Protagonitzen el muntatge, d'1 hora i 45 minuts, també tres actrius, que organitzen el relat: Queralt Albinyana, Yolanda Sikara i Andrea Ros (que el 2018 va iniciar amb la seva denúncia de Lluís Pasqual els esdeveniments que van portar a la dimissió del director del Lliure).

“És una obra amb salts temporals i una multiplicitat de llenguatges en la qual hi ha de tot, boxa, cabaret, cançons, es parla de coses serioses però el públic també riu molt”, explica l'autora, que subratlla que la diversitat i la discriminació racial no són en absolut els únics temes de la peça, que tracta sobretot de la necessitat de reconeixement de les persones i de la relativitat de l'èxit i el fracàs. Duncan afegeix que l'argument, amb diferents capes, com una ceba, inclou sorpreses i girs inesperats sobre la identitat i el gènere. La música, amb temes de jazz i blues de l'època, juga un paper destacat en l'espectacle.

La dramaturga explica que es va interessar per la història de Johnson en llegir casualment El combate del siglo (Gallo Nero, 2011), la crònica de Jack London de la baralla amb Jeffries, un llibre en el qual, afirma, va descobrir de passada el racisme de l'autor de La crida del bosc. L'autora, en tot cas, no era aliena ni molt menys al món de la boxa. “Confesso haver-ne estat molt fan d'adolescent, m'encantava Tyson i fins i tot vaig veure en directe a la tele amb 13 anys, amagada, el combat en què li va arrencar l'orella a Holyfield”.

Duncan, que ha trobat inspiració també per a la seva obra en Del boxeo, de Joyce Carol Oates (De Bolsillo, 2012), diu que li va impactar imaginar l'estampa de Johnson, enorme i musculós, vestit de blanc i amb pells i joies passejant per la Rambla abans de la Primera Guerra Mundial. “Es va instal·lar en un gran pis de propietat al carrer de Mallorca, amb servei; cada dia anava a un cabaret diferent, era un personatge cridaner a qui li agradaven les dones, la roba cara, els cotxes de luxe, i alhora llegia i recitava Shakespeare i tocava instruments de música. Aquí a Barcelona s'hi sentia a gust, la gent el veia amb curiositat, però no se'l perseguia ni discriminava. Era una mica el rei del mambo”. Johnson va arribar a fer vodevil, la qual cosa resulta curiós després d'una carrera de 73 victòries, 40 per KO (13 derrotes).

Buika explica que el seu personatge busca al ring el reconeixement que no troba en la vida. “L'interpreto sense jutjar-lo, ficant-me en la seva pell; si hi ha alguna cosa que és, és vulnerable. Et queden estelles seves després”. Assenyala que l'experiència com a boxador l'ha ajudat molt. Assegura que en escena amb Brendemühl “ens peguem de debò”, una cosa que Duncan matisa: “Són cops no complets, al 70%, si no serien incapaços de fer la funció l'endemà”. No obstant això, Brendemühl afirma mig de broma: “Jo surto masegat”. Afegeix que el que fan és una reconstrucció del que és un combat, diferents fases, pinzellades. “Ell boxeja, jo faig el que puc”, sintetitza amb humor. El muntatge ha comptat amb un assessor de boxa, Xavier Machete Flotats (!). “Em deia en els entrenaments: ‘Gaudeix del dolor’”, apunta Brendemühl. “Cada dia abans de la funció ens peguem una mica i l'Armando em va ensenyant tècnica i com guanyar fons, perquè és una comèdia molt trepidant, cal estar al 100%, no pots fer ni una pausa, això no és Pinter”. Buika ha rebaixat 12 quilos, Brendemühl, 7. “Està bé una obra en la qual són els homes els que parlen de perdre quilos”, ironitza Duncan.

De tornada als EUA, Johnson va morir en un accident de trànsit el 1946 quan sortia d'una cafeteria de Raleigh, Carolina del Nord, on s'havien negat a servir-lo per ser negre.