Pandemònium

Un fantasma recorre Europa, el fantasma del coronavirus. Parafrasejant Marx i Engels i el seu conegut Manifest comunista, podríem convenir que “totes les forces de la vella Europa s’han unit en santa croada per assetjar aquest fantasma”. I aquella unió de circumstàncies sembla reviure amb límits semblants.

França ha restablert el seu estat d’urgència, toc de queda que inclou el París metropolità. Holanda ha declarat confinament parcial i Itàlia ha reduït horaris de restaurants i vida social després d’obligar a dur la mascareta. Alemanya, alarmada amb molta menys incidència, té por del caos. Fins i tot el Regne Unit, amb el Brexit latent al marge, adverteix de les dures mesures que farà adoptar un ros perillós que es veia molt feliç minimitzant el risc fins que va caure del cavall colpejat per la malaltia, que va patir en la seva pròpia pell.

El temps està demostrant com d’equivocats estaven els governs i com d’erronis eren els seus mètodes. Tots

Mentrestant, i seguint la proposta ideada fa mesos pel matemàtic català de la Universitat de París-Dauphine Miquel Oliu-Barton, la Comissió Europea ha començat a preparar el seu mapa de colors segons els contagis a cada zona. Busca oferir alternatives de relació, contacte i mobilitat a tanta divisió de criteris i tan poca harmonització sanitària i promoure així possibles corredors segurs que alleugin la castigada economia. Com si el Tractat de Schengen no existís perquè la Unió ni tan sols s’hagués ideat. I no perquè la covid-19 no entengui d’administracions, pàtries ni fronteres, sinó perquè aquests conceptes funcionarials, físics o emocionals són patrimoni dels estats que els modulen al seu parer en un procés d’aparent improvisació segons els suggeriments de científics que se senten superats.

En aquest sentit, poc sembla haver canviat aquell món del 1848 que les oligarquies veien amenaçat per la revolució comunista i contra el qual els dos grans pensadors van redactar “el programa del proletariat”. Tant per l’actual fragmentació de les defenses com per la falta d’unitat en l’atac. Tant per la disparitat de criteris polítics com per les insatisfactòries solucions mèdiques. Es continua sabent tan poc del virus per la seva novetat i tement-lo tant per la seva incidència com es va fer llavors amb aquell moviment que va marcar la història del món. També en això hi ha coincidència. Ningú posa en dubte que la nostra experiència passarà als annals. Hi ha, per tant, similituds entre les dues batalles. Fins i tot pel patiment majoritàriament distribuït entre els més febles a causa d’una condició social que els empeny a l’exclusió, com adverteix Intermon-Oxfam.

Presentada la darrera primavera com una guerra a la qual es va intentar fer front amb el llenguatge convencional de les grans confrontacions i potenciant la propaganda amb el més arcaic dels estils, el temps està demostrant com d’equivocats estaven els governs i com d’erronis eren els seus mètodes. Tots. Els qui llavors semblaven enfrontar-se adequadament a les noves circumstàncies perquè els seus epidemiòlegs van optar per unes mesures menys invasives, la cura d’humilitat els va arribar després. I els qui, a l’inrevés, es van presentar com els avançats de la duresa per aparentar una gallardia que servia de ben poca cosa, Espanya per exemple, en el capítol actual estan veient fins a quin punt ha estat insatisfactori aquell gran sacrifici de la primavera robada si és que es va pensar per ser més eficients en la tardor de la falsa esperança.

Si Marx i Engels pretenien crear una societat nova, amb el coronavirus es persegueix nova la normalitat

És clar que també aquí entra en joc una diferència substancial: la distribució de responsabilitats. I el que a través de l’estat d’alarma va assumir l’Executiu central ara està en mans de les autonomies, que, després d’haver recuperat les competències sanitàries, reprodueixen a petita escala el que els estats fan en l’àmbit continental. Madrid, el paradigma. Catalunya, el simbolisme. Un per voluntat partidista. L’altra per necessitat vital. I la conseqüència és la sensació generalitzada de desemparança ciutadana fruit de mirades ideològiques contraposades. Perquè encara que la ciència pugui ser neutra, els seus professionals no ho són i els governs ni han de ser-ho ni poden ser-ho. I acaben aplicant metodologies fruit d’uns plantejaments més o menys intervencionistes o més o menys liberals.

En aquesta altra batalla és on som ara si ens fixem en les decisions econòmiques que es prenen, que es critiquen o que es pateixen. Mentre Díaz Ayuso acusa imprudentment i tendenciosament el Govern Sánchez-Iglesias de pretendre ofegar Madrid, el d’Aragonès fixa les mesures d’esquerres sota el pretext de prevenir per evitar haver de curar. Però ho fa com a correctiu als catalans que incompleixen les normes a la galta dels propietaris de bars i restaurants. Com si fossin ells els responsables d’un comportament que també és conseqüència del que els governs no van saber fer durant el llarg confinament: incentivar i promoure la responsabilitat individual i social abans de sermonejar i sancionar. I aquell paternalisme protector de pal i pastanaga ara es gira en contra seu.

Si Marx i Engels pretenien crear una societat nova, amb el coronavirus es persegueix nova la normalitat. Mentrestant, pandemònium. (Soroll i confusió.)