Innovació i penúria a les escoles

L’institut de Cardedeu Pla Marcell, d’alta complexitat, ha sortit dues vegades en sis dies a TV3. Dimarts ho feia en un Sense ficció dedicat als tres anys de treball de l’Escola Nova 21. Diumenge tornava a ser un dels subjectes del reportatge de 30 minuts sobre la “distància escolar”, un concepte que el programa no referia a la profilaxi dels dos metres, sinó a la bretxa educativa, la segregació escolar, que imposa la desigualtat econòmica, la marginació social i els dèficits del sistema.

El programa del dimarts va ser, bàsicament, una exposició oral sobre els objectius i conceptes pedagògics de l’Escola Nova 21, una aliança de centres educatius i entitats que, entre 2016 i 2019, va treballar per un canvi del model escolar. Les formulacions teòriques dels seus promotors van ser perfectament formulades, molt clares i engrescadores. I així ho van viure els professors i mestres que van apuntar-se a l’experiència, la qual ha deixat un llegat que creix.

Els seus postulants plantegen un canvi de propòsit de l’educació i de les maneres d’aprendre: oblidar-se de l’escola on l’alumne escolta, calla i s’examina, un programa amb pocs al·licients que fa que un de cada quatre joves “no vulgui aprendre més”. A les xerrades els ponents insistien que l’escola “no prepara per a la selectivitat”, ha de preparar per a la vida. I dibuixaven una complicitat entre el professor i l’alumne que neix de combatre la ignorància conjuntament.

El problema d’aquest Sense ficció és que amb prou feines es va acostar a les aules perquè l’espectador pogués fer-se càrrec de què suposava aquest nou paradigma educatiu, o com s’implantava. I quan ho feia… millor que no ho hagués fet. Els plors de la nena que s’havia entrebancat, després d’una interrupció de la mestra, en una conferència sobre Pangea —on havia de dir quatre frases producte de la memorització clàssica— va resultar una exhibició punitiva que aquella alumne no es mereixia. Com tampoc sentir les crues opinions del claustre sobre un jove que no s’incorporarà a la dinàmica escolar fins que se li proposi una feina que entén: un taller de bicicletes. Perquè l’espectador se’n pugui fer una idea, no n’hi ha prou amb sentir l’apostolat dels conferenciants.

Ben diferent va ser el 30 minuts (de quasi tres quarts d’hora) del diumenge de Mariona Bassa i Rosa Sánchez. Van visitar una sèrie de centres educatius després del confinament d’abans de l’estiu i van tornar-hi a l’inici d’aquest curs. Va ser una antologia periodística de les dificultats en què es troben els mestres per treballar. Van visitar una escola de segona oportunitat de Cornellà, El Llindar, on s’acull els alumnes centrifugats del sistema escolar i on el confinament va portar el risc que tutor i alumne perdessin, per desconnexió, el vincle emocional que els cal per sortir-se’n. O una escola figuerenca que fa anys que està en barracons. El claustre tenia la sensació que les autoritats tot ho feien a correcuita, sensació compartida per les famílies, algunes prou crispades, i on la manca d’espai obligava a prescindir d’innovacions pedagògiques que ja eren aplicades al centre.

Ràtios altes, més dificultat per combatre l’absentisme, els tutors havent de donar —més o menys improvisadament— matèries no habituals per a ells.... En fi, el programa va fer un escorcoll per oferir-nos el mostrari d’un sistema educatiu amb unes penúries que incideixen lamentablement en la vida escolar i la satisfacció dels seus professionals.

Com bé manifestava el sociòleg Xavier Bonal, més ens val aprendre a viure en la incertesa, perquè és la forma de vida que tenim al davant.