Corre, corre, lexicògraf

Aquesta setmana passada l’Institut d’Estudis Catalans ha fet pública una nova ampliació del diccionari normatiu, aquesta vegada amb catorze paraules noves i l’esmena de disset entrades existents, totes elles relacionades amb l’expressió de l’orientació sexual i la identitat de gènere. El lèxic LGBTI, que en diuen. És un esforç que demostra una voluntat de l’IEC d’estar al dia en un dels camps semàntics més en voga, amb la inclusió de termes com cissexual, interfòbia o transgènere, o la introducció de la postil·la “dit despectivament” a doneta, bardaix o gallimarsot, assenyalades també amb l’abreviatura de “en recessió”. Possiblement es tracta d’una prevenció a la vigilància del que és políticament correcte, que ningú pugui dir que des de l’acadèmia es prescriuen termes que poden denigrar l’altre, però, sigui com vulgui, el fet que el diccionari normatiu s’aproximi als usos reals és una bona notícia.

La diligència de l’IEC per mirar d’estar al dia ja ha tingut però algunes crítiques, raonades. Tal com havíem dit en un altre article d’aquesta secció (“Sexualitat, alteritat i taxonomia”), la florida de termes sobre identitats i orientacions sexuals té una motivació visibilitzadora, en proporcionar les eines suficients per parlar d’unes realitats que hi són però no tenen —o no tenien— què les designés. D’aquí que al seu moment apareguessin paraules com cisgènere, heteronormatiu o homofòbia, les quals van sortir dels usos propis del col·lectiu —específicament la literatura sobre la qüestió— per acabar formant part del lèxic més o menys comú.

Ara, però, i d’aquí han vingut les crítiques, s’ha volgut construir un sistema lexicogràficament rodó que ha definit categories noves, les quals, si bé res no obsta que puguin existir en la literatura o l’argot especialitzat, serveixen per visibilitzar coses que no reclamaven visibilització, més que res perquè ja en tenien. Vegem-ne dos exemple: cisfòbia i monosexual. El primer cas sembla obtingut en un laboratori lexicogràfic a partir dels coneguts homofòbia i transfòbia, però posa l’accent en un sentiment minoritari (¿tenen les persones trans mania envers les persones cis?) alhora que victimitza un col·lectiu que mai no ha estat víctima de res. És el que passa amb l’eslògan recent “All lives matter”. Importen, les vides de tothom? Oi tant. Però fent això desviem el focus i aplanem la reivindicació de les persones negres.

El segon cas, monosexual, sembla anàlogament un artifici lèxic a partir de la base bisexual, tot buscant-hi l’antònim perfecte. Existia el terme abans de la seva irrupció al diccionari? Possiblement, però era gaire difós o hi havia cap col·lectiu que el reclamés? Sortida com a tercera via entre homosexual i heterosexual, avui la bisexualitat malda per obtenir més visibilitat (així ho reclamava l’escriptora i traductora Bel Olid arran del festival de literatura Qlit: “Ens calen referents literaris. Quins llibres heu llegit en què hi hagi personatges bisexuals?”), però no estava previst que, a través del diccionari, n’obtingués artificiosament tot el col·lectiu oposat, això és, aquells que se senten atrets o només per homes o només per dones, i que per tant inclou indistintament homosexuals i heterosexuals.

Potser no calia córrer tant, ni basar la codificació diccionarial en la composició lèxica pura i dura a fi de quadrar un sistema de prefixos i sufixos que pogués donar explicació a tot malgrat mancar de referents reals. Com hem dit en començar, l’encerta l’IEC en matisar definicions per a termes que podien resultar denigrants per a aquests col·lectius, però sembla desconnectar-se de la resta de l’ús, en proposar termes insòlits en la reivindicació LGBTI però també en obviar la inclusió de novetats procedents de la llengua col·loquial, o limitar-se a marcar la recessió de les que sí que tenim. Recula gallimarsot, d’acord, però no sembla que ningú es plantegi incloure el manlleu bollera al diccionari ni postular el mateix gallimarsot com a alternativa. Ni tampoc hi ha lloc per a termes consolidats, com entendre-hi, ambient o travesti. Com si tots plegats ens donéssim de menys de la informalitat.

Com sembla que passa en altres àmbits d’ús, se’ns proposa un model de llengua estàndard omnímode, ben format, hàbil per a tots els usos formals i capaç de parlar de tot. Però en paral·lel ens allunyem progressivament de la col·loquialitat i dels usos espontanis. I fora bo que l’IEC sortís de l’armari.