La cort dels miracles

La cour des miracles. Així anomenaven a París al segle XVI el barri sòrdid, ronyós i impenetrable en el qual, des de l’edat mitjana, trobaven recer i encobriment murris i truans, i també falsos cecs i falsos esguerrats, captaires professionals que, com si fos un miracle quotidià, recuperaven la vista o la lleugeresa en el caminar de seguida que tornaven al seu barri. D’aquí venia la doble ironia amb què es referien al barri: cort, però de parracs, i miracles, però de fraus i martingales.

I encara tornem a l’edat mitjana, a l’esperpent miracler d'altres temps i al franquisme fanàtic i supersticiós, amb el ministre de l’Interior de Rajoy

En la seva obra La corte de los milagros Valle-Inclán va recuperar la irònica expressió francesa per descriure, amb el seu genial sarcasme, la cort d’Isabel II de Borbó. La reina era "campechana y chulapona", nimfòmana impenitent, inculta, crèdula, i de “superficial intel·ligència”, segons el nunci del papa Pius IX. Del Palau Reial fluïen impunes i sense control el malbaratament, el nepotisme i la corrupció. Les decisions polítiques sorgien dels capricis de la reina, segons els seus amants, o segons els consells de personatges inversemblants com sor Patrocinio, monja miraclera que exhibia unes llagues sagnants com les de Crist. Una investigació judicial va descobrir que les llagues eren una farsa d’aparença mística, amb la qual enredar la reina, i a més un engany lucratiu a costa de molts incauts, crèduls, beats i mendicants. El sarcasme de Valle-Inclán estava justificat. A la cort borbònica, com a París al segle XVI, imperava la superxeria miraclera i el recer i l’encobriment impunes de murris i lladres, però no esparracats, sinó regis i aristocràtics.

La història medieval dels nostres poderosos incults, supersticiosos, i beats no es va acabar al segle XIX. Quan va morir Santa Teresa, a finals del segle XVI, un pietós capellà va creure oportú tallar-li el braç esquerre com a record per a les monges carmelites. I, posats a fer, pobra santa, la van desmembrar. A Alba de Tormes es veneren aquest braç i el cor, i pel món sencer, Roma, Lisboa, Mèxic, Valladolid, Ronda, hi ha reliquiaris que contenen costelles, dents, dits i fins i tot un ull. Franco es va quedar amb una mà, se suposa que la dreta, i la va conservar en un reliquiari de plata amb incrustacions de pedres precioses, i portava al puny la insígnia de la Cruz Laureada de San Fernando, màxima condecoració militar per mèrits heroics en combat. No se’n va separar mai, tret de l’últim viatge en helicòpter. No consta que la mà de la santa fos miraculosa, perquè la mà assassina del dictador no va tremolar mai quan signava les penes de mort, mentre esmorzava. Quan va morir, la seva vídua Doña Carmen i la seva filla, que eren tot el que quedava d’aquella tronada cort casernària, tement, potser, la justícia divina de la mà de plata i brillants, la van retornar a l’església. I aquest va ser l’únic miracle conegut: va ser l’única vegada que no es van apropiar d’una joia que passava per les seves mans.

Els miracles no existeixen, són superxeries irrealitzables, i si existissin Don Jorge no se’ls mereixeria

I encara tornem a l’edat mitjana, a l’esperpent miracler d'altres temps i al franquisme fanàtic i supersticiós, amb el ministre de l’Interior de Rajoy, Jorge Fernández Díaz. Va relatar, amb piadosa emoció, que havia conversat amb el Papa, a qui li va demanar que resés per Espanya, en greu perill per la crisi de Catalunya. El Papa, representant oficial de Déu a la Terra, va informar Fernández Díaz que el dimoni vol destruir Espanya. Davant d’aquesta informació confidencial tan rellevant, el ministre de l’Interior va decidir actuar, sense sentir-se teològicament obligat a atenir-se a les terrenals regles de la legalitat democràtica. I així va néixer la Policia Patriòtica (la PP), que inicialment tenia com a objectiu proporcionar proves, certes o falses, contra tots els que a Catalunya exercien aquelles destructives funcions diabòliques. En suport d’aquesta missió tan sacrosanta, la PP de Fernández tenia el suport de peons com l’indesitjable comissari Villarejo, el reconfortant Silverio, el servil Daniel i el celestial Marcelo. Silverio era el seu confessor o confident, capellà-policia, exjutge i amic de l’atàvic cardenal Rouco Varela. Daniel era el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, amb el qual tramava construir proves irregulars contra polítics catalans independentistes, que després “afinaria” la Fiscalia, llavors dirigida per Consuelo Madrigal. Marcelo era l’àngel de la guarda de Fernández, que l’ajuda, segons va dir sense rubor, a aparcar el cotxe i en coses més importants. Aquesta és, fins ara, l’última edició de la cort dels miracles. Els murris i truans són Jorge Fernández amb la seva PP i els seus peons. Els miracles, negociat de Marcelo, no existeixen, són superxeries irrealitzables, i si existissin Don Jorge no se’ls mereixeria.