Feminisme: el que ja sabíem

Un dels avantatges –en realitat un desavantatge– de ser dona és que com que els homes no ens escolten, de vegades diuen coses que davant d'altres homes no dirien. Ja ho vaig explicar una vegada i continua sent oportú repetir-ho, que en una ocasió vaig estar en un sopar amb dos degans d'universitat on es van deixar anar comentaris polítics de la més alta indiscreció i vaig entendre immediatament que ni se'ls passava pel cap que jo pogués repetir-los o escriure'ls: jo només era, com les seves dones, que no ho farien mai, una dona més. I en una altra ocasió, en un altre sopar amb alguns amos de grans empreses catalanes i potser algun dirigent polític (no hi era Pujol, evidentment) van dir tan tranquils que entre ells “es repartien Catalunya” i el senyor assegut al meu costat, arribat el moment de donar-me una mica de conversa em va preguntar: “I vostè, quans fills té?” És a dir que una dona sense parella de mitjana edat no podia ser una professional, sinó tan sols una mare, potser vídua, potser separada. Una experiència recent d'aquests micromasclismes me la dona l'actualitat: com que estic escrivint les meves memòries, pregunto a companys i amics dels anys setanta sobre les nostres vivències en comú. He comprovat que els homes entrevistats (no tots, per sort!) parlen principalment d'ells, de les seves gestes, les seves amistats o les seves proeses polítiques de l'època. En canvi, les dones m'expliquen com em veien a mi en aquella època i quines aventures vam compartir. Curiós. Ells sempre amb les seves batalletes.

Això ve al cas de l'exposició Feminista havies de ser!, que s'acaba d'inaugurar al Palau Robert. Havíem presentat –amb Paula Jiménez de Parga– el nostre projecte d'exposició sobre l'Abús sexual i psicològic, que havia agradat molt a Àngels Torras del Departament de Cultura de la la Generalitat, que va oferir el seu total suport i també a la directora d'exposicions del Palau, Abigail Martínez, que va arribar fins i tot a suggerir el 2021 per fer-la. Però al cap de poc se'ns va dir que Jordi del Río –director general de Difusió de la Generalitat i supervisor de programes del Palau Robert– tenia un projecte “sobre feminisme”. Òbviament no es tracta exactament del mateix tema però no hauria costat gens enviar una carta o donar una explicació mínima en una reunió de 10 minuts. Però sembla que els funcionaris passen olímpicament dels professionals, deu ser el signe dels temps. O un altre micromasclisme.

L'exposició Feminista havies de ser, encarregada a la periodista de TV3 Natza Farré, no és dolenta; és didàctica però simple, una cosa que podria haver estat organitzat per un institut de secundària que hagués tingut mitjans per disposar d'una bona escenografia. El que passa és que sortim sabent-ho tot ja d'entrada, almenys les dones d'una certa edat i, pel que fa a les joves, em temo que molt poques van a veure exposicions. En veure la primera obra de la mostra, que presenta la diferència entre els jocs per a nens –cotxes, pilotes de futbol– i per a nenes –nines, cuinetes– un grup de senyores d'uns 60 anys van exclamar: “Això ja ens ho sabem, passem més endavant!”, o sigui que la meva percepció també és la del públic majoritari (femení, ja que amb prou feines hi havia homes). En pancartes o cartells se'ns donen xifres eloqüents de la invisibilitat de les dones al nostre país: som el 51% de la població però només ocupem un 29% dels espais d'opinió; cobrem anualment 6.521 euros menys que els homes; la maternitat se'ns presenta com una pressió de la societat i tenim molts inconvenients a causa de la nostra fisiologia: anar al lavabo ens ocupa 6 minuts, mentre que als homes només 11 segons. En el capítol del masclisme visible a la televisió se'ns mostren exemples banals i escassos: un polític de Polònia afirmant que les dones són inferiors als homes; un home fent un petó en públic a una entrevistadora televisiva en ple carrer; penso que de Berlusconi es podia haver posat la seva declaració que Merkel era “un culot llardós infollable” en lloc d'alguna cosa molt més lleugera, i que era gairebé obligat afegir Donald Trump dient allò que “quan ets una estrella les pots agafar pel cony”. També es parla de la “violència de gènere” i d'“assetjament” i no d'abús sexual ni psicològic: els segons termes són molt mes explícits i subtil el segon. I la violència de gènere s'exemplifica amb un pijama (!) perquè acostuma a produir-se en l'àmbit familiar. En realitat, vaig sortir havent après una sola cosa: que a Escòcia reparteixen gratuïtament tampons per a la regla.