Gresca i festa per a un absent

Ja de nit, la segona jornada de festes va recordar aquella Barcelona de mitjans dels noranta en què regnaven les músiques d'elements heterogenis, també anomenades mestisses, planificades pel ball, el desvergonyiment i l'omissió de purismes. Sota l'advocació de l'esperit de Xavier Turull, que va ser percussionista i motor d'Ojos de Brujo, una infinitat d'amics, coneguts i hereus van desplegar una festa al Park Güell entorn de la seva memòria, en un espai obert als quatre vents que hagués encantat un homenatjat que no va conèixer fronteres. Va ser un acte musicalment festiu, rumber i carregat d'emotivitat en què la música va ser corrompuda per artistes que, com el Xavier, redueixen les distàncies entre els estils; una festa que va començar amb un vídeo amb imatges seves i Debajo una piedra, seguida d'11 temes més, i va recordar l'alegria amb què els mexicans conviuen amb l'absència dels finats.

En l'arrencada del dia, gairebé a l'hora del vermut, començava la jornada musical, en aquest cas del BAM. L'actuació tenia lloc a l'edifici de la Model, que dit així no sona tan lúgubre com la Model, que a la fi era on l'actuació tenia lloc. Tocava entrar a l'antiga presó, cosa que sense res costa força. La reacció de l'assistència era dispar. N'hi havia que entraven sense mirar, com evitant l'impacte emocional. A la banda oposada hi havia qui fotografiava els passadissos, les portes i les reixes amb actitud del turista que enfoca la Fontana de Trevi, desposseït l'objecte mirat de qualsevol significació, reduït al col·leccionable. I n'hi havia que fotografiaven, però amb l'actitud compungida de qui mira espais on el dolor ha estat crònic i encara flota en l'ambient. Cuina, infermeria, locutoris i el maligne panòptic que articula l'arquitectura del recinte s'anaven succeint camí de l'escenari, en un passeig per a la commoció.

Al pati més reixes, les de les cel·les que hi donen, ara ja buides. Tot sota un cel de tardor blava, més net que la mirada d'un nadó i que en una vida reclosa havia de recordar l'amplitud de la llibertat absent, sobretot quan el cel era travessat per algun avió amb destinació a ves a saber on. Volar lluny, quina tortura, allà. Realment hi ha espais difícils de resignificar, però la música és una poderosa eina que ajuda, i molt. I així, en un d'aquests patis, vigilat el públic que omplia tres quartes parts de les 160 cadires disposades, hi ha coses que gràcies a la pandèmia a la Model no canvien, dos xicots d'uns vint anys van comptar a l'assistència, majorment femenina, que canviem més en aparença que en substància.

Laura Lamontagne, nativa de Lugo, i PicoAmperio, de Santiago, cantant i poetessa i discjòquei i productor respectivament, agafen cantigues d'Alfons X el Savi, trobes de Martín Codax, poemes de Rosalía de Castro com A Xustiza pola man o de Fernando Pessoa, per embolcallar-les en ambients electrònics amb accents rítmics de hip-hop donant-los un nou significat només formal, ja que les històries que s’explicaven al segle XIII avui també resulten vigents. Una d'aquestes parlava d'un pelegrí que va anar a Santiago a buscar la veritat i descobrir una vegada arribat que allà tampoc no n’hi havia, mostrant així un sentit crític que avui sembla absent. I és que en el fons els sentiments i anhels humans són finits, ja que amor, desamor, odi i esperança sempre han viscut entre nosaltres. Només canvien les maneres d'explicar-los. La parella gallega va afegir l’scratch a l'Edat Mitjana. En una antiga presó.

En només una hora, utilitzant la veu bé cantant bé apropant-se al spoken word, la paraula dita, Lamontagne i Picoamperio van aconseguir que els barrots i els focus gairebé s'oblidessin. Més tard, amb el sol decaient, un altre espai amb nou sentit, encara que fer concerts és una antiga fàbrica de cervesa sembla afí. Allà, a la Damm, sota la seva xemeneia de maó, amb les cadires separades per la distància existent entre Burgos i Las Huelgas, el grup Renaldo & Clara van oferir un deliciós concert no apte per a cínics. Pop cotonós i naïf, precioses melodies senzilles i una veu femenina tènue van omplir l'espai en una actuació per voler creure que el món no hi ha maldat.