Onada de desnonaments, demagògia i legislació

El 23 de setembre, els activistes antidesnonaments tenien on elegir. Només a la zona nord de Barcelona podien escollir: a les 8.30 hores era el torn d’una família amb menors del carrer de la Neopàtria 107, de Sant Andreu. Mitja hora més tard, estava previst que li toqués a la Lissy i família, al carrer dels Rasos de Peguera 13, de Ciutat Meridiana. A les 11.15 hores havien de ser desnonats del seu domicili la Mounnia i família, de Torrent de Perera, 30, a Trinitat Vella. La jornada la tancava a les 11.45, amb l’Alejandro, del carrer del Trobador, 42, al Guinardó. Del 14 al 17 de setembre es van produir 123 llançaments a la capital catalana, segons l’Ajuntament de Barcelona. I els mesos que s’acosten amenacen de mantenir aquest nivell de desastre.

El passat 1 d’abril el BOE va publicar un decret vetant els desnonaments de persones vulnerables a causa de la pandèmia de la Covid-19. Però ara, a fi de l’estat d’alarma, s’ha obert la veda. El pitjor de tot això, a més del drama humà, és que no hi ha a penes debat sobre com augmentar el parc públic d’habitatges. Al seu lloc els mitjans de comunicació i les xarxes socials vessen de preocupació per les ocupacions d’habitatges, un temor que les agències privades de seguretat han convertit en un pròsper negoci a càrrec de la por dels petits tenidors. L’assumpte no se sustenta en dades objectives i associacions judicials com la gens sospitosa Francisco de Vitòria ho han desmentit. En contra del que afirmen els partits conservadors, el que creix són les ocupacions de pisos pertanyents a fons voltor o bancs. I les seves protagonistes són persones com María Iglesias, empleada en una botiga de roba, que explicava recentment al programa Planta baixa de TV3: “Mai no vaig pensar que em convertiria en una okupa; jo creia que això estava destinat a joves amb rastes i gossos que deixen destrossat el pis en el qual viuen quan la policia els desallotja”. La María viu amb el seu fill en un pis de Badalona.

Aquest perfil és el que molts prefereixen ignorar. Es relaciona ocupació amb delinqüència –el que en ocasions succeeix– i s’oculta la falta d’inversió pública en habitatge. El líder del PP, Pablo Casado, va acudir el passat 17 de setembre amb l’alcalde de Badalona Xavier García Albiol al carrer de Pau Piferrer per reivindicar la política de la por i es va fotografiar davant d’un edifici en el qual no hi ha ni un sol okupa. El desplegament dels Mossos per garantir la seguretat del líder popular davant dels manifestants contraris brindava una escenografia ideal per als interessos d’una formació que a Badalona ha fet de la immigració i les ocupacions la seva bandera. Mentrestant, 10 famílies del barri de la Salut de Badalona –algunes desallotjades fa un any perquè un enorme esvoranc al bloc amenaçava els seus habitatges– hauran de deixar el 30 de setembre l’hostal en què es troben sense solució habitacional. L’ajuntament de García Albiol –que no ha reunit ni una sola vegada el Consell de l’Habitatge de Badalona– els reclama 30.000 euros per pis per despeses de desenrunament després de la demolició de l’edifici.

Segons dades del poder judicial, a Espanya el nombre de condemnes per aplanament d’habitatge particular –en contra del mite “surts de casa i quan tornes et l’han ocupat”– ha descendit respecte a quan governava el Partit Popular: han passat de 357, el 2016, a 285, el 2018. A més, contràriament a la llegenda urbana, l’expulsió és instantània, d’acord amb els jutges. El que sí que ha crescut és l’ocupació de pisos buits de bancs i fons voltor. Les sentències referent a això van ascendir a 6.757 el 2018 i venien de ser el 1.669 el 2013, una cosa que hauria de fer reflexionar els polítics. Espanya compta amb un 4% d’habitatge social, davant el 35% d’Holanda, el 20% d’Àustria o més del 15% de França i el Regne Unit, recordava recentment Andreu Missé en aquest diari. La despesa pública espanyola destinada a pal·liar aquesta situació és el 0,2% del PIB, davant l’1,4% del Regne Unit.

La tardor que ha començat promet un dur hivern de desnonaments. Per molt que el Govern i el Parlament legislin per regular l’accés a l’habitatge (decret 17/2019), protegeixin els més socialment més vulnerables (llei 14/2015) o provin de limitar els lloguers, els jutges s’inclinen majoritàriament per aplicar una llei d’Enjudiciament Civil que necessita sens dubte una urgent reforma. La crisi ho fa inajornable. D’una altra manera, els fons voltor seguiran imposant la llei del més fort als barris de la gran Barcelona.