Astúcia, intel·ligència i realisme
Aquí s'insisteix en el llegat del resultat d'un referèndum no acordat com a màxim exponent democràtic i a la vegada s'endarrereix la convocatòria d’eleccions legals i oficials per tàctiques partidistes
Quan el 29 de març del 2016 Artur Mas va fer una crida a l’independentisme perquè actués amb astúcia i intel·ligència, els seus alumnes van aplaudir.
Quan, al cap de quatre anys, el 21 d’agost del 2020, Carles Puigdemont va apostar per la confrontació intel·ligent com a relleu estratègic sense incloure l’astúcia reclamada pel seu antecessor, els mateixos pupils van respirar alleugerits. Quedaven alliberats d’haver de complir amb una habilitat de la qual havien donat sobrades mostres d’incapacitat. Si no fos així, les coses haurien anat d’una manera diferent i les conseqüències haurien estat més lleus per a tots. Perquè si l’astúcia és aquella acció hàbil amb la qual es pretén enganyar algú per aconseguir una cosa, és evident que cap de les dues característiques s’ha complert. Ni s’ha enganyat l’Estat ni s’ha aconseguit el que es va prometre. I si parlem d’una cosa tan seriosa com important, legítima i transcendental com és el propòsit de la independència, no podem aplicar l'ardit només a haver sabut comprar, traslladar i amagar les urnes per a l’1 d’octubre. Als ulls d’avui, aquell joc de complicitats ciutadanes s’assembla més a un divertiment juvenil per posar en escac un cos policial que no pas a la gran epopeia d’un poble genial, perquè als riures clandestins els va seguir la repressió física. I allà es va acabar tot. A més, vistes posteriors actuacions uniformades o disfuncions paral·leles instigades suposadament des del Ministeri de l’Interior, tampoc sembla que fos tan difícil esquivar uns controls que judicialment després es van admetre poc sòlids per la seva autoritat competent.
Mas retreu a Torra l'excés d’escenificació i eludeix qualsevol responsabilitat en el que ha derivat el que ell mateix va iniciar
No es tracta de restar cap mèrit, sinó de definir la dimensió real del que ens ocupa. I això continua estant marcat pel mateix excés d’escenificació que Artur Mas ja lamentava ara fa quatre anys i que demanava que s’abandonés, com continua repetint. No li fan gens de cas. Quim Torra n’és la mostra palpable. Tant que fins i tot Mas l’hi retreia dimarts, mentre eludia qualsevol responsabilitat en el que ha derivat el que ell mateix va iniciar. Com si haguéssim oblidat la seva part de representació en l’ús interessat del mateix Palau per a reunions partidistes i rodes de premsa sobre el procés. Unes cites a les quals alguns càrrecs civils i òrgans consultius propis assistien com a interlocutors vàlids i oficials en igualtat de condicions amb els grups parlamentaris vinculats. Després d’aquell preludi, la deriva posterior no pot sorprendre.
Fa temps, massa temps, que la confusió habita entre nosaltres. La falta de voluntat per declinar ètica i estètica democràtiques ens ha portat a clamar amb alarma que Donald Trump trenqui la norma no escrita als Estats Units de fer campanya electoral des de la Casa Blanca, mentre aquí alguns consideren lògic mantenir una pancarta en un balcó oficial durant un cicle semblant. O insistir en el llegat del resultat d’un referèndum no acordat com a màxim exponent d’una interessada lectura de la democràcia i a la vegada endarrerir-se en la convocatòria d’eleccions legals, oficials i lliures per deliberades tàctiques partidistes.
Si convenim que l’urna és el màxim exponent conceptual i físic, el símbol ideal i tàctil del sistema que volem millorar, qui es pot resistir a posar-les davant de la ciutadania que les reclama amb més legitimitat i més transversal que durant les cites simbòliques? Significatives sí, però tant com també imaginàries en els resultats. Altrament, no continuaríem esperant les exigències internacionals al seu compliment ni el reconeixement implícit a la seva autoritat.
Així ens tenen: administrant a empentes i rodolons un etern mentrestant que no mostra indicis de final
Siguem clars. Els fets demostren que durant aquests anys hi ha hagut tal absència d’astúcia i tal imperícia en l’aplicació de la intel·ligència política que els laments se senten per les cel·les de les presons i a les cantonades de l’exili. No estaríem com estem ni seríem on som si els mateixos pupils haguessin actuat adequadament respecte al que se’ls dictava i haguessin assimilat amb prestesa que “l’experiència demostra que l’estètica de la gesticulació és el que ens pot perdre”. Com una nova versió d’aquella famosa frase d’Unamuno del que condiciona els catalans, l’advertència del mateix Mas en la dissertació de fa quatre anys s’ha inoculat en el nostre esperit fins a convertir-se en el que Jordi Amat anomena una inèrcia decadent.
I així estan perquè així ens tenen: administrant a empentes i rodolons un etern mentrestant que no mostra indicis de final. Incomplint les seves obligacions democràtiques de substituir una bona tirallonga de càrrecs caducats i oblidant aplicar resolucions parlamentàries especialment socials sorgides del mateix temple considerat sobirà. Mentrestant, insisteixen en el mantra de la unitat que ni hi és ni tampoc se l’espera perquè no la busquen. Al contrari. Una altra gesticulació per mantenir viva la democràcia sentimental que tant de rèdit electoral dona sense que ningú l’encerti a l'hora de descriure fredament les raons. Segurament les mateixes que han posat Artur Mas davant del seu mirall. I per això es rebel·la sense despentinar-se.
