Folklore i ‘alta’ cultura

Un llibre de C. P. Snow, Les dues cultures (1959), molt influent i editat arreu els anys 1960 i 1970, va criticar la separació evident entre la cultura científica i la humanística —diguem-ho així, incloent-hi totes les arts—, abans que l’autor pogués parlar d’una tercera cultura, d’enorme transcendència els últims vint o trenta anys: la cultura tecnològica. La idea de Snow, completament atrabiliària, era que la ciència i la cultura havien de donar-se la mà. Cap a aquells anys van proliferar llavors, també pertot, les crides d’atenció: la cultura científica és d’enorme importància en la vida de la gent —encara que també sigui la responsable, en part, de la degradació del medi ambient quan la ciència s’ha agermanat amb la indústria—, però la cultura humanística també ho és com més s’aparti de la cientificotecnològica, perquè només aquella, juntament amb les religions —cada dia més a la baixa, exceptuant els revivals de les religions orientals i les pràctiques esportives que hi estan associades— és capaç de presentar a homes i dones, nens fins i tot, les dimensions espirituals de l’existència (o és que només som matèria?).

Però la reviviscència dels nacionalismes arreu d’Europa, activa a Catalunya fins al paroxisme, ha fet aflorar i revifar una altra cultura que sempre ha estat present en la vida dels pobles: el folklore. Un país sense inflació nacionalista deixa que les formes de la cultura popular es produeixin al seu ritme mentre procura, amb pressupostos raonables, que les formes de cultura que antigament anomenàvem alta obtinguin ajuda, estímul i protecció: no és cap favor que es faci als productors d’art —actors i directors de teatre, escriptors, arquitectes, pintors, ballarins i cineastes, etcètera— per evitar que s’engreixi la nòmina dels aturats en un país; és acomplir, per la promoció de les més diverses formes d’art, el propòsit de forjar una ciutadania desvetllada i feliç —amb continu progrés de la seva riquesa anímica— i la sana intenció de potenciar la diversitat i la innovació per oferir a la gent criteris de més solidesa, més gran preparació intel·lectual i un horitzó d’idees vastíssim, tot en ares de reforçar la benanança en què, idealment, ha de consistir la res publica.

La designació de cinc consellers de Cultura en només dos anys a Catalunya ha posat de manifest —malgrat algunes iniciatives que queden molt lluny, posem per cas, de les que van protagonitzar Max Cahner o Joan Rigol— que aquest país nostre, cada dia més pobre i més desgraciat, ha fet una aposta, de bracet amb la causa independentista, per l’única forma de cultura que sembla interessar al seu propòsit suïcida (haurem d’anomenar-lo metafòricament homicida, un dia?). Com sempre ha passat amb les ideologies de caire populista —més encara amb les de caire totalitari, com va succeir en els casos del feixisme i del nazisme; recordem que aquest va tirar pel dret i va considerar “degenerada” tota forma d’art innovadora—, allò que resulta útil per al conreu de la mania populista és solament la suma de tots els productes culturals que provenen de la tradició, agleven el “poble”, satisfan les masses, no costen diners i enjogassen criatures i adults. No cal esmentar aquestes formes de cultura: són les que predominen als informatius de TV3, depenent de l’època de l’any; són com la cuina de mercat, la fruita de temporada. I sempre són iguals que l’any passat.

La formació intel·lectual i espiritual de la ciutadania no importa gens als gerents d’aquesta mena de política: si el país es converteix en una terra eixorca des del punt de vista de les seves altes produccions de cultura innovadora i lliure —on para l’esplet del modernisme i del noucentisme?—, pensen que no passa res. Els nostres governants saben des de fa anys que les produccions de la cultura no folklòrica són massa proclius al desenvolupament intel·lectual i espiritual dels ciutadans, i que les aventures artístiques i les idees assaonades sempre xocaran amb la màquina tan perversa que anomenem, des de fa dos segles, “l’opinió comuna”. Tot allò que ennobleix i forma una persona és i serà sempre un veritable “enemic del poble”, perquè permet a la gent actuar des d’una perspectiva crítica i personal, i no des de la cega acceptació dels mites del comú, ara impostats, si no imposats, a casa nostra.

Un líder alemany va dir, en una infausta ocasió, que cada cop que sentia la paraula cultura acostava la mà a la pistolera. Com que els nostres polítics no duen pistola, per sort, es limiten a fer cara d’enuig i malestar emocional. Pensen que “el poble” —una cosa que, ara, no existeix en singular a Catalunya— pot prescindir de les sorpreses, admiració i desorientació a què sempre han conduït les formes genuïnes de l’art i de la cultura humanística. Perquè aquestes formes d’art, com el nom indica, es preocupen per l’home i la dona, d’un en un, no pel “poble” com a comunitat purament imaginària.