La lluita entre la rondalla i la raó

Després d’un primer capítol dedicat a dues institucions adultes i severes (les herències i l’exèrcit), Dino Buzzati (Belluno, 1906-Milà, 1972) ens submergeix sense avís en el meravellós. Mentre seguim el coronel Sebastiano Procolo en la presa de possessió de les seves terres acabades d’heretar (un bosc vellíssim on creixen els pins més antics del món, enclavat en el cor d’una extensa propietat verda), ens endinsem en un món on en els arbres habiten esperits, vents antropomòrfics ballen pel territori i els ocells parlen (una mania xerraire s’estén pel bosc: també parlen els ratolins i els insectes) sense que el coronel ni el seu nebot Benvenuto, un noi de dotze anys que al principi de la novel·la queda al seu càrrec i que quan arribi a la majoria d’edat heretarà bona part de les terres de les quals ara és senyor Sebastiano, experimentin la més petita sorpresa.

Aquesta acceptació del fantàstic com un fet natural, que no desperta cap mena d’esglai ni en el coronel ni en el seu nebot, convida a situar El secret del bosc vell en les coordenades del relat infantil, però en publicar-se en una col·lecció per a adults (i sota l’inevitable influx del prestigi d’El desert dels Tàrtars, l’obra major de Buzzati), la lectura esdevé més interessant. No s’hi amaga alguna cosa darrere de la pantalla del meravellós? Potser el relat és una al·legoria, potser és simbòlic? Tal vegada Buzzati prova de transmetre alguna cosa més? Un advertiment, un consell, un missatge?

No té importància: el veritablement interessant aquí no passa tant per descobrir el contingut exacte de la suposada moralitat com a seguir la lluita que s’entaula entre el desig de la ment adulta de racionalitzar el meravellós i l’esdevenir fantàstic del relat, que no té per què coincidir amb la lògica del nostre dia a dia. Buzzati sembla conscient d’aquesta tensió fascinant i permet al relat progressar en tots dos sentits.

Algunes escenes (com la del canibalisme parasitari entre els insectes o el combat territorial entre dos vents) no es deixen interpretar, treballen obertament a favor de la rondalla, encara que també serveixen per constatar la plasticitat de la imaginació de Buzzati, que combina molt bé amb el seu gust per la descripció, gairebé sempre embolicada d’un lirisme precís. Però en altres passatges Buzzati mostra possibles claus racionals de lectura, com quan s’insinua que el destí de Benvenuto, en fer-se adult, serà abandonar el bosc, deixar d’escoltar les veus i de veure als esperits, avorrir-se davant una naturalesa muda i despullada de presències màgiques. En aquests passatges explícits, El secret del bosc vell s’agermana amb El vigilant al camp de sègol o Peter Pan, una més de tantes paràboles sobre la inevitable pèrdua de la innocència.

Però no n’hi ha prou. Recomano al lector que no perdi de vista el coronel Sebastiano Procolo, autèntic enigma del llibre: com és possible que un home de mitjana edat i gens innocent continuï escoltant les veus meravelloses del bosc? Una possible resposta és que el coronel no vol escoltar el missatge que tracten de transmetre-li els esperits defallits: que endinsar-se en l’edat suposa acomiadar-se de la capacitat d’influència. Que la millora moral coincideixi amb la derrota del coronel referma allò que les millors peces de literatura infantil insisteixen a recordar-nos: l’envitricollada correspondència entre els mèrits i les recompenses.