Mireia C. Saladrigues proposa altres maneres de veure exposicions

“Una exposició ja no és només una cosa física, les seves prolongacions i iniciatives digitals la disseminen i la fan visitable gairebé en qualsevol moment i a qualsevol lloc. Això s'està investigant des de fa una dècada, però amb l'impacte de la pandèmia tot plegat s'ha intensificat i convertit en una cosa imprescindible”. Ho afirma Mireia C. Saladrigues, que estudia des de fa anys els límits del format expositiu tradicional i els comportaments no convencionals en espais artístics, experimentant amb la tecnologia digital, la robòtica i la intel·ligència artificial.

No obstant això, el que fins fa poc pertanyia a l'àmbit de l'especulació artística i intel·lectual, amb el coronavirus s'ha convertit en una problemàtica urgent. En el marc de Les Nits de CaixaForum, Saladrigues va estrenar Gestos protètics, una obra que proposa una nova manera de moure's en una exposició a través de la performance de tres ballarins equipats amb càmeres que ofereixen vistes inesperades de la mostra On som. On podríem ser, que en principi es pot visitar fins a l'1 de novembre al centre cultural. Que ningú esperi una visita didàctica habitual, Gestos protètics és una obra autònoma que interactua amb l'exposició comissariada per Diana Guijarro.

La gènesi de la peça, disponible a l'Àgora Virtual de CaixaForum, és estranya com tot el que està passant des del març, però resulta molt representativa de la creixent importància que va agafantla virtualitat a l'hora de gaudir de l'art i la cultura. “Havia de ser una activitat presencial, en el marc del programa paral·lel Això no és una visita, dissenyat per Maria Canuda, però la pandèmia va obligar a cancel·lar-lo. Així amb Canuda vam decidir capgirar el meu projecte Una representació inespecífica, que consisteix en una performance basada en la recuperació de la memòria dels moviments dels visitants en un museu”, explica Saladrigues, que va plasmar la nova proposta contra rellotge.

“Ja vivim una vida protètica, visitem exposicions, les documentem amb els nostres mòbils i les compartim a través de les xarxes socials, tot en streaming. En aquest cas els ballarins Olga Álvarez, Pere Faura i Clara Tena, es mouen amb unes càmeres enganxades al cos, de manera que els seus enregistraments són una prolongació dels seus moviments i permeten veure nous i inesperats detalls de les obres”, continua l'artista, que ja fa tres anys que participa en una exposició de realitat virtual, la d'aquest any és Invisible forces, al futur edifici de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Hèlsinki, on està fent el doctorat.

Va ser amb aquesta universitat que el 2017, en el Research Pavillon de la Biennal de Venècia va presentar Virtual Tour, una visita virtual feta a través de la mirada del robot que utilitza Google per publicar en línia museus i mostres d'art, replicat per l'artista. El robot, que es troba a Barcelona llest per a noves visites, convida a la reflexió sobre el sentit de reproduir en l'espai virtual no només les obres, sinó també les convencions i regles tàcites del món físic, com la distància. L'obra explora una mostra a través de diverses estratègies: una descripció textual, una visita virtual tradicional a 360 graus i una versió “ludificada”, segons assenyala Saladrigues, que ha transformat la mostra en un videojoc en què, a més de visitar l'exposició, és possible canviar el color de les parets, trencar a cops de martell les peces que no agraden, donar una ullada a un llibre o fins i tot robar-lo. “El 2017 era un tema totalment experimental que limitava amb el terreny de la fantasia, ara forma part de la realitat i aquesta situació sanitària, que sembla destinada a allargar-se, ens impulsa a explorar totes les seves potencialitats”, conclou l'artista.