Mishima reapareix després de sis mesos sense actuacions

Era una nit que s'havia de solucionar per la directa, sense fer marrada i anant de dret al moll de l'os. Així que Mishima, un dels grups més significatius del pop local, reis de l'amor i els seus desamors quan es comença a intuir que la joventut té final, van aplicar al públic que es va apropar al Fòrum una recepta a força de clàssics i de cançons d'aquestes que teixeixen fidelitats, que s'intueixen iniciàtiques o que, simplement, ens parlen de quan estàvem menys masegats per la vida. Amb aquests temes a la base van trenar un esplèndid, entretingut i solvent concert a Les Nits del Fòrum, i van tancar així sis mesos d'obligat silenci per pandèmia. Una nit rara, va dir Carabén, encara que potser no es referia al fet que el seu Barça no disputés en aquells moments la final de la Copa d'Europa. No se sap si, si s'hagués jugat, Carabén hauria recorregut a l'auricular discret amb què Tete Montoliu aconseguia actuar sense perdre's ni un detall del partit en curs de l'equip del seu cor.

Però no hi va haver futbol diumenge a la nit, sinó aquest ram de cançons que han convertit Mishima en un excel·lent grup de pop adult en el qual els dubtes sobre l'amor pristí van creixent a mesura que la vida quotidiana fa la seva feina. No existeix l’amor feliç, van cantar recordant Brassens. Malgrat tot, el rerefons romàntic de la banda, aquest protagonista que reflexiona sobre els seus sentiments i es fa preguntes més enllà de les banalitats, és qui acaba fixant l'argument central perquè el públic tingui en Mishima un dels seus referents. Tot i això, en la primera part de l'actuació, on es van dedicar a peces com la veterana Cert, clar i breu, i les més recents Una sola manera o S’haurà de fer de nit, el públic, mitja entrada llarga al recinte, no va acabar de manifestar aquest nivell d'entusiasme que és l'avantsala del triomf apoteòsic. La nit, tant en la caiguda de la llum d'una actuació començada de dia, com referent a la marxa de l'actuació, va avançar amb cautela.

Va ser a partir del primer terç del concert quan amb peces com Tornaràs a tremolar picar de mans i aixecar-se de la cadira per ballar dempeus van marcar el tarannà del concert a partir del qual va girar cap a les comicitats. L'actuació, en velocitat de creuer, amb un Carabén de poques paraules i la banda marcant camí amb la seva aclaparadora eficiència, va ser una successió d'èxits gairebé sense descans. Guspira, estel o carícia, Els vespres verds, La tarda esclata, L’olor de la nit i ja en bisos Un tros de fang van marcar algun dels punts àlgids d'un concert entre coneguts, un record més que potser ens haurem d'adaptar a aquesta situació durant força temps. De fet, el mateix bateria del grup, Alfons Serra, va dir sentir-se com al Primavera d'estiu. Que l'optimisme no falti.