El futur té mala premsa

(Avís a qui els faci por: article amb espòilers). Decididament, el futur no té bona premsa. Ni tan sols el futur més immediat. Dues bones sèries que he seguit darrerament m’hi han fet pensar. Es tracta d’El colapso i de Years and years. La primera és una producció francesa del 2019 del col·lectiu Les Parasites. És a Filmin, que ja ha obert una categoria sobre grans col·lapses que inclou 64 títols (comptant-hi, això sí, tota la farfolla zombi). El colapso són vuit episodis d’una mica més de 20 minuts cadascun. No se’n saben les raons, però França (i se suposa que el món) ha col·lapsat i tot s’esgota: medecines, menjar, carburants.... La sèrie va presentant episodis de supervivència cada cop més difícil a mesura que passen els dies. El darrer capítol, però, torna enrere, pocs dies abans del desastre, i presenta la batalla d’un grup alternatiu per ocupar un espai de debat televisiu amb la ministra de Medi Ambient i alertar d’una imminent tragèdia. Òbviament, les forces vives, econòmiques, polítiques i mediàtiques, ignoren l’advertiment. Ells no, però l’espectador ja sap què els espera.

La sèrie és dura i té capítols excepcionals. Per sobre de tots, el relat sobre una residència geriàtrica on, de tots els treballadors, només n’hi ha quedat un bon noi que fa el que pot per ajudar els internats. Els seus antics col·legues roben les provisions del centre. Davant la impossibilitat de mantenir una mínima normalitat haurà de prendre una decisió final i, comprensiblement, intentar salvar-se ell de l’hecatombe.

La principal pega d’El colapso és que són variacions sobre un únic tema, l’apocalipsi i l’egoisme humà –que arriba a ser criminal– per intentar una improbable supervivència. El principal ham argumental és l’angoixa per l’aprovisionament i el dubte sobre de què seran capaços els personatges de cada capítol. Alguns episodis aporten poc més a la guerra fratricida per la subsistència que es descriu des del primer moment. Al meu admirat Sergio del Molino no li va agradar gens. Què hi farem. Però és que també hi ha apunts notables: comprovar com en un cataclisme la condició de privilegiat encara té vigor; com per a molta gent resulta impensable que encara hi pugui haver solidaritat, o la inexplicable pervivència de l’avarícia en una situació de vida o mort. Cada capítol està resolt en un pla seqüència, aspecte que ara ja no és notícia.

Years and years (2019, BBC) són sis capítols de la història contemporània de la família Lyon que arriba a la dècada dels trenta d’aquest segle. Aquest futur imminent presenta algunes novetats tecnològiques. La més notable, una mena de supervivència mitjançant la transferència de la consciència a una base de dades. Però són anys particularment turbulents. La BBC ha hagut de tancar i la primera ministra (Emma Thompson) és una populista genocida que extermina els immigrants en uns camps que gestiona la, diguem-ne, iniciativa privada. Quan tot sembla perdut determinats fets tornen l’esperança. Una de les germanes Lyon, l’Edith, mor de càncer i se sotmet a la transferència informàtica. A casa, tota la família, des de l’àvia, que aporta la saviesa dels anys, fins al pare –un tipus sense ànima–, la parella immigrant del germà –hi ha una genial variació de la tragèdia de les pasteres–, la nora divorciada que li ha fet de filla a l’àvia... tots seuen al voltant del majordom electrònic. “Edith, ets aquí?”, pregunten.

La sèrie nega, però, a l’espectador un final plenament feliç i resolutiu. Bé perquè no respon a interrogants que ella mateixa ha plantejat o bé perquè, com avisa l’àvia, l’home és capaç de repetir els mateixos errors. I ho diu contemplant al televisor l’aparició d’un nou líder polític, jove i pallasso. L’autor és Russell T. Davis (ha fet noves temporades de Doctor Who) i mereix un aplaudiment. La fan a HBO.