Diego ‘El Cigala’: “Els músics, com el poble gitano, vivim al dia”

Com era fàcil de preveure, Diego El Cigala és perfectament impredictible. Sobre aquest mestre del cant flamenc transversal cal comunicar que estrena nou àlbum, Cigala canta a México, amb el qual posa fi a quatre anys de silenci discogràfic. Però descartem l'opció d'una xerrada convencional, perquè el seu verb és tan indòmit com aquesta cabellera arrissada que sacseja i remulla a cada poc. Perdem tota esperança que la conversa guardi un ordre i deixem-nos entabanar, en una distància curta i segurament prepandèmica, per la litúrgia d'una persona que gairebé des del bressol es confon amb el seu personatge. O pot ser que la cosa vingui d'abans. “La meva mare sempre explicava que no parava de fer-li puntades de peu flamenques al seu ventre”, anota entre pipada i pipada.

Más información

El Cigala, un artista vidu

És difícil evitar el contacte físic amb ell, un mà a mà estret: Diego Ramón Jiménez Salazar, madrileny de 51 anys, compassa cada afirmació amb copets reiterats (i molt rítmics, això sí) sobre el genoll del seu interlocutor. El Cigala ha aguantat, amb estoïcisme, les sessions de fotos promocionals per a la marca de cervesa que patrocina la seva primera classe magistral a la capital. Ara es consagra a la xerrameca, el seu art preferit després del cant. I, com el follet en el flamenc, l'ocurrència verbal pot aflorar en qualsevol moment.

Pregunta. Acaben de servir-nos un whisky de 18 anys. Sempre es cuida així de bé?

Resposta. I ara! Acostumo a conformar-me amb poca cosa perquè mai no he tingut res. Bé, rectifico: sempre he tingut l'amor de Déu, que és qui fa i desfà, el que disposa de tot en mi. Ho he passat malament en la vida i sense Ell jo ara mateix no estaria parlant amb tu.

P. En què nota que l'ha ajudat?

R. En moltes coses, començant per aquesta infantesa meravellosa, per una mare que cantava com les flors i un pare que apareixia per casa amb Camarón. Va ser el meu pare qui es va esforçar més perquè jo cantés. Quan em veia arribar de jugar futbol al carrer, amb les cames plenes de fang, em pegava un clatellot.

És un disc que feia 20 anys que buscava

P. Hauria sigut bon futbolista?

R. Molt bo. Em deien “canillas de zorro”, perquè tenia les cames així [s'arremanga el camal], molt escarransides. Però jo he estat de festa a casa amb Diego Armando Maradona, que és el meu col·lega, passant-nos una taronja amb el peu, com si fos una pilota.

P. Parlava vostè que Déu el protegeix molt, però sembla que ara ens té una miqueta abandonats...

R. Això de la pandèmia és una lliçó per al món, perquè els éssers humans siguem millors persones, ens ajudem entre nosaltres i no hi hagi tanta maldat, racisme ni guerres. Ens fixem només en el material i no recordem que Jesús s'alimentava de fulles amargues.

P. El coronavirus l’ha afectat en la preparació d'aquest últim disc?

R. I tant que sí. He plorat molt. Estàvem gravant als estudis de Sony a Mèxic quan va esclatar tot, així que vaig haver d'acabar les veus des de la meva casa de Punta Cana [el cantaor viu en aquesta zona de la República Dominicana des del 2013]. En solitud, però amb l'amor de Déu. I amb l'orgull que la meva música serveixi als meus fills com a testimoni de la veritat.

P. Ens haurà valgut d'alguna cosa tot el estem patint aquests últims mesos?

R. Hem d'aprendre’n una gran lliçó i no ho dic en to apocalíptic. Les plagues ja surten a les Sagrades Escriptures i aquesta és una ocasió perquè aprenguem a ser bons. Tirarem endavant, amb l'ajuda de Déu, i això ho recordarem com un malson. Però que sigui aviat, perquè tots els meus compares ho estan passant molt malament.

Sense Déu, ara mateix no estaria parlant amb tu

De sobte, Diego Ramón Jiménez s'esfondra i no pot contenir el plor. Fa gestos aquí i allà perquè ningú accedeixi al camerino ni el miri, assetjat per una vergonya terrible. Per quan recupera la calma, els seus ulls envermellits són un poema. “És que recordo molt dels meus flamencs”, s'excusa. “Jo m'he criat a Los Canasteros, el tablao de Manolo Caracol, i la gent del món em truca per dir-me: ‘Diego, que no tenim ni per menjar.’ Si és que tant els músics com el poble gitano vivim al dia...”.

P. Recorda el seu primer recital després del parèntesi del confinament?

R. El 15 de juliol a Burgos. No l’oblidaré mai. Després de quatre mesos tancat, entre rialles, plors i depressió, em vaig sentir la persona més feliç del planeta. Va ser un concertàs, no és per res.

P. I devia aprofitar per estrenar el nou repertori mexicà...

R. És clar. És un disc que feia 20 anys que buscava, quan em vaig presentar amb una guitarra al Teatre Principal de Ciutat de Mèxic i em van acollir amb els braços oberts. Necessitava gravar Verdad amarga, perquè va molt amb la meva vida. O Cenizas. Són històries que he viscut, dolors que he sentit. Sé de què van.

El mestre interromp la conversa, aquesta vegada incòmode perquè, entre la xerrada i les calors, sent “la boca més seca que una espardenya”. Li ofereixen aigua, però no contempla aquesta solució. “Els metges saben que hi ha un remei millor”, somriu. Es tapa els ulls, com un nen en una entremaliadura, i liquida el vas de whisky d'un glop. Tot bé.

Hauria viscut a gust en l'era romana, portant toga i amb els collons destapats

P. A hores d'ara, a més de flamenc, ja ha interpretat ranxeres, boleros, tangos i fins i tot salsa. Es considera un artista ambiciós?

R. Més que ambiciós, egoista. Estimo tant la música que vull ser amo i senyor de tot, odio escoltar un tema que no em satisfaci, que em grinyoli. Però no ambiciono grans coses, estic més preparat per ser vaixell buit que ple. Mentre els meus fills tinguin salut, llibertat i l'amor de Déu, què més puc demanar?

P. Home, vostè ja ha fet molts quilòmetres. Ara les coses no li deuen anar malament.

R. De quilòmetres sí que n’he fet, sí. Concretament des dels 14 anys, quan vaig dir al meu pare que marxava a Londres amb Paco Peña però en realitat embarcàvem al Japó... Un dels tres guitarristes que acompanyaven el meu oncle Rafael Farina al tablao de l'Arco de Cuchilleros era d'allà, Makoto. Un japonès que parlava caló.

P. Quanta corda li queda?

R. Jo voldria morir cantant, més o menys com el que li va passar al meu oncle Juanito Valderrama. Participar en un homenatge bonic i després, això sí, que em quedessin uns dies finals en un bon llit, assaborint unes últimes peres d'aigua, un raïm. M'hauria agradat viure en l'època romana, amb toga i els collons destapats.