Dret a l’habitatge discursiu, no efectiu

Durant els darrers anys s’ha parlat i reivindicat tant el dret a l’habitatge que correm el risc que algú pensi que és real. No, el dret a l’habitatge no és real. No importa si ho diu la Constitució... Actualment no hi ha lleis que garanteixin el dret a l’habitatge. Un dret no ho és de manera efectiva si algú no el garanteix. Aquests dies ho estem tornant a veure amb la Proposició de Llei de Regulació dels Lloguers, impulsada pel Sindicat de Llogateres i Llogaters, acordada amb el Govern i una majoria parlamentària (ERC, JxCat, En Comú Podem i la CUP). Aquesta proposició de llei està rebent un ampli suport de la societat civil: més de 4.000 entitats s'hi han posat de costat.

Des de la mobilització social, s’ha considerat l'habitatge una necessitat humana i s'ha reivindicat que sigui un dret efectiu. La PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), nascuda el 2009, no ha deixat de reivindicar-lo en un context de crisi econòmica que ha fet que milers de persones a Catalunya perdessin la seva llar. Aquesta setmana han presentat un nou informe, “Emergència habitacional, pobresa energètica i salut: Inseguretat residencial a Barcelona 2017-2020”, elaborat amb l’Aliança contra la Pobresa Energètica, l’Observatori DESC, l’Associació Catalana d’Enginyeria Sense Fronteres i l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Abans de la PAH, ‘V de Vivienda’ ja va reivindicar el dret a l'habitatge, en un context de creixement econòmic i preus a l'alça que excloïen cada cop més gent.

Espanya està al capdavant del que es considera sobreesforç, dedicar més del 40% dels ingressos a l'habitatge

El 2017 es va crear el Sindicat de Llogateres i Llogaters a Barcelona. Al seu manifest inicial senyalaven una dada molt il·lustrativa del canvi que s'estava produint (la PAH també ho havia anunciat): l'any 2015, el 83% dels desnonaments a Barcelona van ser per impagament de lloguer. Una segona dada també molt preocupant: mentre el preu mitjà dels pisos a Barcelona en aquell moment era de 801€, 1 de cada 3 persones treballadores cobrava menys de 843€. Poder disposar d'un habitatge exigia dedicar-hi una part molt considerable dels recursos. La situació s'ha agreujat. Les dades ens diuen que en els darrers 5 anys el preu de lloguer ha pujat 30 vegades més que els sous. Des d'organismes internacionals també ens arriben informacions molt preocupants, les dades de l'Eurostat i l'OCDE ens mostren el devastador lideratge que hem assolit: Espanya està al capdavant del que es considera sobreesforç, dedicar més del 40% dels ingressos a l'habitatge.

Aquesta realitat la veu tothom qui vulgui mirar, tant a la dreta com a l'esquerra de l'arc parlamentari. L'antic conseller d'Economia Andreu Mas-Colell tampoc ho nega i ha plantejat alguna iniciativa. El problema no és no veure la realitat, perquè sempre hi ha qui ens la mostrarà si de debò no la volem amagar. El problema és canviar la realitat, transformar-la. Les administracions no estan treballant de la mateixa manera. Sense entrar a valorar-ho ara, podem trobar diferents projectes que ha impulsat l'Ajuntament de Barcelona amb l'objectiu de garantir l'accés a l'habitatge i un comportament força diferent del govern de la Generalitat o el govern central. Cal analitzar les polítiques d'habitatge més enllà de discursos i bones intencions.

El Sindicat ha aconseguit articular una proposta amb grans esforços perquè és punt de trobada de col·lectius i sensibilitats força diferents. JxCat, poc després del seu suport, s'ha fet enrere i demana esmenes que acabarien amb l'objectiu de la nova llei. Una vegada més, ens trobem amb una falta de coherència. Ho hem vist abans, també amb lleis aprovades al Parlament contra l'emergència habitacional com la que van impulsar, el juliol de fa 5 anys, la PAH i l'Aliança contra la Pobresa Energètica. Les suspensions del Tribunal Constitucional poden explicar certes coses, però no totes.

Amb la proposició de llei de Regulacin dels Lloguers tornem a topar amb la falta de coherència de JxCat

Durant més de deu anys, la mobilització a favor del dret a l'habitatge, que ha documentat i explicat molt bé João França a Habitar la trinxera, ha fet possibles grans canvis. No ha guanyat el dret a l'habitatge efectiu, però n’ha guanyat el discursiu. Difícilment trobarem ningú que es posicioni en contra del dret a l'habitatge; difícilment trobarem partits i governs que facin efectiu aquest dret. Costa molt anar en contra del sentit comú que ara demana regular lloguers, fer front a la crisi ecològica... Dir una cosa i fer-ne una altra és una solució massa habitual.