La fantàstica història del fonògraf eròtic d’Óscar Domínguez

En un temps com aquest, en el qual la historiografia de l'art modern es debat, com a màxim, entre revisions i relectures, un descobriment sorprenent arriba ara per animar el panorama. Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso de Barcelona, ha trobat un dels objectes surrealistes més misteriosos de la història: el fonògraf-dona que Óscar Domínguez va presentar a l'Exposició Internacional del Surrealisme del 1938. L'inquietant “objecte d'autosatisfacció eròtica”, segons la definició de Guigon, va desaparèixer aquell mateix any després d'exhibir-se a Amsterdam en una versió reduïda de la mostra parisenca que va marcar època. I no se'n va saber mai més res. Fins ara. “Va ser l'objecte més mític de l'exposició surrealista més mítica i rellevant de totes. Jo estava segur que Domínguez l'havia regalat a Picasso, malgrat que tothom em deia que era impossible”, assegura Guigon, un dels grans experts en el pintor malagueny, amb la satisfacció de qui ha comprovat que tenia raó.

“Estem desbordats pel muntatge d'aquesta exposició, que serà la més extraordinària que s'hagi vist mai”, escrivia, el 6 de gener del 1938, Paul Éluard al seu amic Roland Penrose, que més endavant seria el biògraf de Picasso. Éluard es referia a la cèlebre Exposition International du Surréalisme, organitzada pel poeta amb André Breton, Marcel Duchamp, Salvador Dalí, Max Ernst i Man Ray. Es va inaugurar 10 dies després d'aquella carta a la Galerie des Beaux-Arts, al Faubourg Saint-Honoré de París.

“Va ser extraordinari. El públic passejava amb llanternes, enfocant les sorprenents obres que sorgien de la foscor i entre les desenes d'objectes, incloent-hi el Taxi plujós de Dalí i els 1.200 sacs de carbó suspesos del sostre de Duchamp, el que més va cridar l'atenció de la crítica i el públic va ser Jamais (Mai), el gramòfon de Domínguez”, explica Guigon. La peça era un fonògraf Pathé pintat de blanc i amb unes cames de dona amb sabates de taló sortint per l'amplificador (ara es diria que estava tunejat). Semblava que la màquina havia engolit la dona, transformant-se en part d'ella: el plat representava uns pits —o unes natges, segons les interpretacions— que giren sota una mà que actua com a agulla.

El més espectacular de la performance inaugural de l'exposició va ser veure el fonògraf autoacariciar-se, acompanyant l'actuació d'Hélène Vanel, una ballarina surrealista, que irrompia a la sala mig nua executant una dansa embogida i salvatge, inspirada en els estudis sobre la histèria del metge Charcot. “Aquesta mostra vol també reivindicar el personatge de Vanel, lesbiana i feminista”, apunta Guigon. Amic de la dona de Domínguez, Maud Bonneaud-Westerdahl, Guigon sospitava des de feia anys que Picasso havia rebut com a regal Jamais el 1945 i, pel profund afecte que professava a l'artista de Tenerife, estava segur que l'havia conservat després que aquest se suïcidés el 1957.

La confirmació va arribar casualment l'any passat durant els preparatius de la mostra Picasso. La mirada del fotògraf, quan va trobar dues imatges inèdites del 1947 de Nick de Morgoli, propietat d'una col·lecció privada. “En una s'observa Jamais al taller parisenc de Picasso i a l'altra hi apareix Picasso mirant-se l'obra amb un viu interès”, indica Guigon, que, després de la descoberta, va tornar a l'atac amb els familiars del pintor, amb els quals manté una estreta relació.

Finalment, Catherine Hutin, filla de Jacqueline Picasso, va recordar que uns treballadors li van parlar d'una caixa de cartró en un magatzem als afores de París, de la qual sortien unes cames emmarcades en la corneta d'un gramòfon. “Així va acabar la recerca i va començar la preparació d'aquesta mostra, que inclou moltes fotos de l'època, uns dibuixos de Domínguez i una pel·lícula inèdita sobre l'exposició del 38 on es veu perfectament l'objecte autoeròtic de Domínguez”, explica Guigon, que lloa el servei de restauració del museu dirigit per Reyes Jiménez i Humberto Duran, que va recuperar el mecanisme i el motor, perquè es pugui admirar en funcionament. La mostra romandrà oberta fins al 8 de novembre i encara no se sap si Jamais es quedarà en dipòsit al Museu Picasso.

La propera recerca de Guigon-Holmes

Picasso va participar en l'Exposició Surrealista del 38 amb dues pintures de dona realitzades el 1930 i el 1931. Per descomptat, va assistir a la inauguració que va reunir el tout París, i va ser un esdeveniment irrepetible. “Va aparèixer a tota la premsa, se'n van fer centenars de fotografies i, encara que sembli increïble, no hi ha imatges conegudes de Picasso ni de Duchamp en aquell mític esdeveniment. Però jo estic convençut que existeixen i les trobaré”, assegura Guigon, que a l'octubre publica en castellà el seu llibre Bolas de nieve surrealistas. Després de la troballa de Jamais, gairebé un segle després de la seva desaparició, aquesta és la seva propera recerca. “En un museu hi ha lloc per a tot: la investigació no està renyida amb les mostres més populars”, conclou.