Valentia per transformar les residències

Darrere del debat actual sobre les residències de gent gran hi ha molts interessos. I sospito que no tots volen millorar l'assistència a les persones que hi viuen, que són les persones més vulnerables de la nostra societat. Que són les persones amb més càrrega de malaltia i amb més dependència i, la majoria d'elles, en la fase final de la vida.

Aquestes persones tenen de mitjana unes set malalties cròniques actives, consumeixen 11 fàrmacs diferents cada dia i més del 50% tenen demència amb deteriorament cognitiu moderat o sever. Totes necessiten ajuda en dues o més activitats de la vida diària (higiene personal, desplaçar-se, menjar, vestir-se...).

És tot una gesta que cada dia puguin fer activitats quotidianes que per a la majoria són habituals: relacionar-se socialment entre elles, anar al menjador de la residència i parlar amb els companys, assistir a les activitats al gimnàs,…i estar tranquils perquè saben que han complert amb les seves obligacions i funcions a la vida, ho han donat tot i només els queda viure tranquils els seus últims dies. És una gesta per a elles, i la seva recompensa diària. I per a nosaltres hauria de ser un deure proporcionar-los l'oportunitat perquè ho puguin fer.

Però per atendre aquestes persones que són en la fase final de la seva vida i l'afronten en les seves pitjors condicions físiques, i moltes vegades també psíquiques i emocionals, hi dediquem escassíssims recursos públics.

Aportem algunes dades que ens ajudaran a reflexionar. Si ens referim a l'atenció domiciliària a persones grans dependents, la mitjana d'atenció diària que estem dispensant a Espanya és de 39 minuts al dia incloent-hi tasques directes d'atenció personal i tasques de neteja de la llar. Ningú pot pensar que es pot atendre amb tan poc temps persones que necessiten ajuda per rentar-se, vestir-se, moure's, preparar-se el menjar i menjar, anar al lavabo… I resulta que, com que són persones, també necessiten parlar amb altres persones, intercanviar les seves pors i els seus dubtes sobre tractaments mèdics… 39 minuts són una vergonya que ens hauria de fer reflexionar a tots.

Per cert, l'autonomia més pobra en serveis domiciliaris només hi dedica 20 minuts al dia. Aturem-nos un segon i reflexionem: no es pot dispensar atenció a gent gran amb dependència a casa seva amb només 20 minuts al dia. És impossible.

A aquest despropòsit el segueix de prop la normativa estatal i de les comunitats autònomes per a l'atenció en centres residencials a gent gran amb dependència. A persones amb una alta dependència física (necessitat de ser assistits en la higiene diària, vestir-se, desplaçaments, menjar i amb problemes d'incontinència) els dediquem, segons les zones, entre 43 i 81 minuts al dia de gerocultor. Entre 1 i 3 minuts al dia de metge. Entre 5 i 22 minuts al dia d'infermera… O entre 1 i 12 al dia de fisioterapeuta.

Tothom que hagi tingut cura d'un familiar dependent sap que les xifres anteriors són absolutament insuficients per atendre amb dignitat una persona així. Els mateixos professionals veuen amb preocupació que no arriben a cobrir totes les necessitats que tenen les persones que atenen, i ho fan amb salaris entre un 35 i un 40% inferiors als seus homòlegs del sector sanitari.

A partir d'aquestes dades, una primera reflexió: els qui han mantingut aquests salaris en la negociació col·lectiva i han marcat aquests ràtios de personal en les normatives estatals i autonòmiques no poden ser els únics que tinguin ara la responsabilitat de dissenyar el nou model d'atenció. Cal introduir més veus en el debat.

Una segona reflexió és si podem plantejar una transformació sense la participació dels cuidadors informals, tant els que són a casa patint la pèrdua d'oportunitats laborals i relacionals que tenen pel fet de cuidar com aquells que tenen un familiar en una residència de gent gran, que haurien de participar d'una manera real en la presa de decisions del centre, no com passa ara.

Una tercera reflexió és si aquest sector, altament depenent de professionals d'atenció directa, no podria i hauria de ser considerat un sector estratègic per disminuir els estralls econòmics que causarà l'epidèmia de la covid-19 al nostre mercat laboral.

I, finalment, si volem transformar en positiu la nostra societat en el nou paradigma que afrontem, també haurem de reflexionar sobre si aquesta és una oportunitat per destinar els nostres fons públics i així disminuir la desigualtat social i econòmica, que afecta d'una manera molt important la nostra gent gran. Sobretot les persones més vulnerables.

Ara cal donar la veu a altres actors. I cal ser valents. Només així transformarem una atenció que tots podrem necessitar algun dia.

José Augusto García Navarro és director general del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i president de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia