El dia que Dalí es va vestir d’almirall per rebre Franco

Els diaris inèdits del col·leccionista Reynolds Morse, inèdits fins i tot per als biògrafs de Salvador Dalí, aporten nova llum sobre les relacions personals entre el pintor català i Francisco Franco. Als anys seixanta, Morse, que tenia per costum anotar les seves converses amb l’artista, li va preguntar si temia, en cas que a Espanya triomfés una revolució i Franco morís, ser un dels primers afusellats. "Sí", va contestar, "igual que els camperols ignorants havien matat Lorca [...]. La seva mort va ser una tragèdia. Va tenir un affaire amb un noi en un poble i la gent va entrar en còlera i el van afusellar". "Jo estic absolutament segur que si no me n’hagués anat d’Espanya abans de la guerra, ara estaria mort", li va confessar un altre dia a Morse, dedicat comprador de l’obra del pintor, la col·lecció del qual nodreix el Salvador Dalí Museum, a St. Petersburg (Florida).

El franquisme va pagar amb honors, afalacs i exposicions la col·laboració activa de l’artista, que va tornar dels EUA a Espanya el 1948, però a Dalí li faltava el reconeixement personal de Franco, que el va deixar plantat dues vegades i el va fer esperar vuit anys, fins al 1956, com demostren els diaris de Morse, conservats als Archives of American Art de l’Smithsonian, i malgrat totes les seves lloances: "Soc el símbol que mostra la tolerància de Franco", li va dir Dalí.

L’elecció de la seva pintura clàssica La cistella de pa com a imatge per al pla Marshall, gràcies a la portada de febrer del 1948 de The Week Magazine, revista amb una difusió de 15 milions d’exemplars, mostrava Dalí com un pintor virtuós que, emparat amb el clixé que associa genialitat amb bogeria, podia compensar la seva vida escandalosa en un moment en què l’administració Truman veia Franco com un dic contra el comunisme. Això va ajudar a preparar el seu retorn a Espanya.

Segons va relatar Morse, el 1955, amb el iot Azor del dictador fondejat a la badia de Cadaqués, Dalí va rebre un emissari que li va anunciar la imminent visita de Franco. Als turons es van veure policies. El pintor es va afaitar i, entusiasmat, es va afanyar a vestir-se amb les seves millors gales: un cridaner uniforme blanc d’almirall.

Dalí va esperar en va la comitiva tot el dia. L’endemà va arribar el mateix emissari amb el mateix anunci. L’artista va repetir el ritual, esperant amb la seva pomposa vestimenta l’arribada de Franco, que mai es va produir. Al tercer dia, nou avís amb el mateix missatge. Aquesta vegada, Dalí ja no va fer cap preparatiu ni es va engalanar i, efectivament, el dictador no va fer acte de presència. Franco solia visitar la zona per trobar-se amb l’influent empresari falangista Miguel Mateu, un dels seus assessors més propers, amo del castell de Peralada i d’una casa a la pròxima Garbet.

El 1956 el va deixar plantat per segona vegada. "Dalí", sempre segons relat de Morse, "va emprendre un llarg viatge a Madrid per veure Franco, esperant ansiosament dia rere dia la confirmació d’una audiència que no arribava. Dalí [acompanyat de Gala], estava impacient per tornar a Portlligat i continuar pintant, així que al cap de tres dies se’n van tornar. Tan aviat com van arribar i, amb prou feines instal·lats, va arribar un telegrama notificant que Franco els rebria. Es van desplaçar ràpidament a Barcelona per agafar el tren, ja que a Dalí no li agradava volar". La reunió va tenir lloc a El Pardo el 6 de juny. Va ser la primera de les seves cinc entrevistes.

Dalí li va explicar a Morse que Franco li havia semblat "molt intel·ligent i interessat en l’art" i el va elogiar per haver creat "una monarquia amb la mateixa genialitat amb què Velázquez havia creat Las meninas". "Franco va riure una mica, rebutjant modestament el geni que Dalí li atribuïa, però l’important és que la idea de la monarquia va quedar plantada a la ment de Franco, ja que Espanya hauria de restaurar la monarquia, amb Franco com a cap dels exèrcits", va escriure Morse.

Morse recordaria tota la vida el matí de març del 1958 en què va sonar el telèfon de casa seva, a Denver, i va sentir la veu enfurismada de Dalí a l’altre costat de la línia. El col·leccionista havia escrit un article sobre Dalí a la revista Art in America en què deia que la seva pintura religiosa obeïa a l’intent d’avenir-se amb Franco. "Mai he pintat per agradar a ningú, només a mi mateix. No ets ningú! Un mamarratxo!", cridava l’artista. "El curs dels esdeveniments m’ha portat de l’anarquisme al conservadorisme, de l’ateisme sacríleg al més gran món místic. Jo soc el mateix que quan era jove, el que ha canviat és el món: la Guerra Civil i la bomba atòmica".

Enuig monumental

L’enuig monumental del pintor no obeïa només al fet que Morse qüestionava la seva falta d’inspiració o d’autonomia artística, sinó que dinamitava el seu pacte tàcit amb Franco. Dalí i la seva pintura històrica i religiosa eren l’exemple que el règim exposava a l’exterior per contrarestar Picasso, exiliat a París, i Miró, que callava sense amagar el seu antifranquisme retirat a Mallorca.

Franco es va entrevistar amb Dalí almenys quatre vegades més. El pintor va explicar a Morse detalls de la trobada mantinguda al castell de Peralada el 1970. "Primer va arribar un helicòpter, després soldats amb fusells, després dues limusines. D’una en va sortir trontollant un petit avi que tenia tothom sota el seu control", i encara així, escriu Morse, "es va negar a fer la migdiada quan tots estaven exhaustos". Dalí es va meravellar de l’energia que demostrava una figura tan fràgil. "Ha de ser un místic", va dir.

Allà mateix, el pintor va fer un ràpid retrat de la dona de Franco, Carmen Polo, i va acceptar pintar-ne un altre de la seva neta. Dalí buscaria la intervenció del dictador per obtenir suport fins i tot financer de les seves teles d’exaltació mística i patriòtica i per a la construcció del Teatre Museu de Figueres, que va vendre com a contrapunt a l’obertura del Museu Picasso de Barcelona i com a focus d’atracció turística.

Dalí, que es creia molt superior a Picasso i Miró, es va entregar amb entusiasme a treure rèdit de la seva col·laboració amb una dictadura que necessitava utilitzar la cultura com a campanya d’imatge davant de les democràcies occidentals. Durant la inauguració de la I Biennal d’Art Hispanoamericà de 1951 hi ha una foto en què es veu Franco, vestit d’uniforme militar, rient. Tàpies explicava que la imatge capta el moment en què el dictador va ser informat que es trobava a "la sala dels artistes revolucionaris", i que aquest va respondre: "Ah, bé, mentre facin la revolució així...!".