De crisi en crisi

Com supera les crisis la burgesia?, es preguntaven Marx i Engels al Manifest comunista. En aquests temps convulsos, la seva resposta és tan vigent com quan la van escriure, ara fa 172 anys: “D’una banda, mitjançant la destrucció forçada d’una massa de forces productives; de l’altra, mitjançant la conquesta de nous mercats i l’explotació més intensa dels vells”. I l’influent text sintetitzava: “Preparant crisis més extenses i reduint els mitjans per prevenir-ne d’altres”.

Canviem burgesia per independentisme i tot beu d’aquelles fonts tan injuriades per una part dels seguidors del procés i, sobretot, per la gran majoria dels seus antecessors. En el cas d’Esquerra Republicana, tot i que és cert que històricament no va buscar mai l’ombra del comunisme, la seva incapacitat actual per alliberar-se dels seus socis la converteix en partícip dels neguits en els quals viu instal·lada una destacada part de l’electorat català. Torbació que augmentarà si es confirma el gir a l’esquerra que busca Junts per Catalunya o la formació que la rellevi. Aquesta operació apunta cap a una confrontació definitiva. I com que ja no és creïble que els companys de viatge i de govern mantinguin la seva relació i picabaralles per amor al país ni pel gran objectiu incomplert fa tres anys, sinó per lògica i necessitat de poder, podríem convenir que tot plegat s’inspira en aquells versos populars citats tantes vegades que lamenten que “ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio. Contigo porque me matas, sin ti porque me muero”.

La reconversió ideològica que pel que sembla prepara Jordi Sànchez és de més envergadura. Tant per convicció i historial propis com per l’ascendent emocional que les CUP irradien sobre Carles Puigdemont i els postconvergents, a qui abracen furtivament per la seva conversió a l’independentisme però menyspreen olímpicament per la seva doctrina liberal. Un detall que Esquerra utilitza com a arma de doble tall en justificar la suma de tendències com a valor afegit. Però no ho deu ser tant quan tots volen pescar al mateix banc. Una possibilitat ingrata per al PDeCAT, hereu de l’antiga Convergència, que ben aviat ha d’emetre una decisió definitiva. Tot depèn dels seus alcaldes, força de control i presència territorials i que amb les seves quotes d’implantació permeten projectar una imatge de poder.

Tot plegat converteix la restauració en una obligada revisió del propi passat de molts catalans. Aquells que estan en contra de l’impost de successions aprovat als Pressupostos de la Generalitat votats per ells mateixos i a favor de la reforma laboral espanyola presentada pel PP mentre s’aplica la seva llei mordassa. Conceptes antitètics amb els descrits al manual del bon esquerrà. Català o espanyol.

No fa tant de temps que aquest marasme ideològic es justificava amb la transversalitat necessària de l’independentisme. Es podia ser nacionalista català de centredreta i desitjar una vida lliure de lligams hispans. Això, ara, està en qüestió. I no és nou. Una revisió detallada dels resultats electorals dels comicis anteriors a la crisi del 2017 ja permetia observar que el principal aval secessionista procedia de sufragis a formacions d’esquerres. I era precisament això el que més sorprenia de les decisions d’Artur Mas quan pretenia fer creure que el paraigües del procés cobria el que el temps i la història han demostrat inalterables. Era quan Catalunya estava a punt d’exhibir al món que la nostra inventiva, la nostra perseverança, la nostra força i la nostra astúcia ho podien tot. Tot, excepte la concordança inevitable per aconseguir una proesa com aquesta. I encara som aquí. Fent de la divisió virtut i de la unitat entelèquia.

Aprofitant aquesta escletxa i alguna altra, aquest cap de setmana comença a caminar el Partit Nacionalista Català. Un registre legal en mans dels qui van marxar i continuen abandonant el vaixell quan van detectar la pèrdua de rumb i les exigències del gran capità. Descarant-se subtilment, trencats els vincles, estripats els carnets i les complicitats personals, aquests desil·lusionats han anat forjant el seu projecte nacional mentre els seus col·legues readaptats a l’ortodòxia intransigent els empenyien a les aigües sempre procel·loses de les xarxes socials, on l’insult és lliure i la desqualificació és la norma.

Però, esmenats els errors comesos, aquests supervivents es presenten en societat per dir-los a orfes i abandonats, temorosos i vacil·lants, que els seus anhels polítics tornen a merèixer atenció. I alguna possibilitat sembla existir quan altres navegants amb ideals idèntics però de resultats descriptibles s’hi apropen amb la intenció d’augmentar la colònia i participar del potencial botí. Tots diuen que intueixen quants possibles electors els esperen però cap sap del cert quina probabilitat tenen d’agrupar-los. No volen viure de les mels del passat però alguns arguments desprenen nostàlgia. Fins i tot melancolia per allò que ja és història. La que no es repeteix. O que quan ho fa és en forma de farsa. Pot ser que Marx torni a tenir raó?