‘L’ombra del vent’: un inesperat i imparable ‘boom’ internacional

Un best-seller internacional. Un clàssic modern. Així defineixen molts L'ombra del vent avui, 19 anys després que iniciés, gairebé per atzar, la seva marxa. Perquè L'ombra del vent podria no haver arribat mai a publicar-se. Carlos Ruiz Zafón, mort avui divendres als 55 anys, en tenia llavors 37 i una petita però reeixida carrera com a escriptor de novel·la juvenil. Havia presentat la seva primera obra “per a adults” al Premi Fernando Lara. No el va guanyar. Però, al jurat, un Terenci Moix entusiasmat per la visió renovadora de Barcelona, aquest gòtic fantàstic que bevia del cinema clàssic que tant li agradava, va defensar-ne la publicació. L'editorial s'ho va pensar. Al final, hi va accedir. El llibre, no obstant això, va sortir passat Sant Jordi perquè, tal com recorda el periodista Sergi Doria, “no es confiava en el seu èxit”. Al cap i a la fi, era l'obra d'un debutant. I havia estat descartada per a un premi. Si no hagués estat per la insistència de Moix, potser el món no sabria avui qui és Daniel Sempere.

En qualsevol cas, la novel·la, de la qual s'han venut més de 10 milions d'exemplars a tot el món, finalment es va publicar, recorda Doria, el primer a lloar-la, i amic del seu esquiu i solitari autor des de llavors, “per aquella època de l'any”, passada fins i tot la Feria del Libro de Madrid, el gran aparador, a més de Sant Jordi, de qualsevol obra que aspirés al que L'ombra del vent no sabia que podia aspirar llavors: a vendre centenars de milers d'exemplars. “Recordo que el primer que em va cridar l'atenció va ser la coberta, la fotografia de Francesc Català Roca”, diu Doria. Li havia arribat a la redacció, i se la va emportar a casa per fer-hi un cop d'ull. No la va poder deixar. Aquell mateix cap de setmana, en va escriure una elogiosa ressenya a l'Abc. Al cap de pocs dies, es va trobar amb un altre periodista apassionat per la literatura i la ciutat, Sergio Vila-Sanjuan, que va fer el mateix a La Vanguardia. Se'n van començar a vendre els primers exemplars.

Más información

Última visita amb Zafón al cementiri dels llibres oblidats

Carlos Ruiz Zafón publicarà el desenllaç de la saga d’El cementiri dels llibres oblidats

Mor amb 55 anys l’escriptor Carlos Ruiz Zafón

La metxa no va prendre de cop. Va ser cosa del boca-orella. Un boca-orella que va crear fins i tot un tipus de lector, ja que són inexplicables èxits posteriors com els de L'església del mar (2006), d'Ildefonso Falcones, o El codi Da Vinci (2003), de Dan Brown, sense el precedent que va establir Zafón. Podria dir-se que L'ombra del vent va situar a Barcelona en un mapa on no havia estat mai: el del supervendes internacional que llavors monopolitzaven títols de Ken Follett i Noah Gordon, i va permetre, d'una banda, que la ciutat es convertís en centre d'interès literari per a una història d'abast global —com la de Falcones— i, de l'altra, que l'element sobrenatural jugués amb l'històric —guant que recolliria Dan Brown. Sigui quin sigui el cas, tot just un any després, i només a Espanya, se n'havien venut 300.000 còpies de l'original, en castellà. La signatura de Zafón era la més buscada per Sant Jordi. Se'n van comprar els drets en català. El mercat internacional va començar a interessar-s'hi. El 2003 va arribar a Alemanya, i allà va començar la veritable febre.

La Fira de Frankfurt d'aquell any va marcar un abans i un després. Allà es van iniciar els tractes per a les traduccions en fins a 50 idiomes, que arribarien a tancar-se durant els anys següents. Per aquest motiu quan s'hi referien la consideraven “la novel·la espanyola de més èxit des d'El Quijote”. O que Penguin Classics, en escollir 26 clàssics de la història de la literatura universal per a una col·lecció commemorativa el 2014, la inclogués, situant Zafón entre Charles Dickens, Jane Austen, Marcel Proust i James Joyce. Una anotació: poc abans del fenomen aquell any a Frankfurt, el llavors ministre d'Exteriors alemany, Joschka Fischer, la va elogiar desmesuradament davant la premsa, una cosa que per a Doria, bon coneixedor de la història del llibre, va ser clau, ja que en aquell moment el conegut polític d'Els Verds gaudia d'una considerable popularitat. “En dos mesos se'n van vendre 200.000 exemplars després d'aquella declaració”, recorda. Però encara quedava per conquerir el mercat anglosaxó.

La novel·la es va publicar en anglès el 2004, i va iniciar una tímida conquesta que es va precipitar quan Stephen King la va lloar en un article per a Entertainment Weekly. Deia King que “si algú pensava que la novel·la gòtica havia mort al XIX”, el llibre de Zafón el faria “canviar d'idea”. Defensava que cada escena semblava sortida “d'un dels primers films d'Orson Welles”. “Cal ser un romàntic de debò per arribar a apreciar tot el seu valor, però si un ho és, la seva lectura és enlluernadora”, concloïa. “El Carlos havia crescut llegint i admirant Stephen King, aquella ressenya va fer que tot hagués valgut la pena”, recorda Doria, que diu que li va escriure emocionat quan la va llegir. “Era un home molt reservat, amb una enorme vida interior, que es va apartar de tot per escriure i tocar el piano. L'aclaparava la dimensió que havia pres la seva carrera a partir de L'ombra del vent”, diu el periodista, per a qui la novel·la sempre serà, per a tots els que la llegissin, “com un primer amor”.

La fórmula màgica amb la qual la va elaborar Zafón té tres ingredients. El més important és la seva visió de Barcelona des de lluny, cosa que li va permetre ficcionar-la com no s'havia fet des de Juan Marsé. “Un dia em va dir: ‘És com aquest got. Des de lluny el pots descriure perfectament, però si hi ets dins, què és el que veus? Així era jo intentant d'escriure sobre Barcelona quan vivia a Barcelona. Vaig haver d'anar-me'n a fora perquè aquesta altra dimensió de la Barcelona del record s'alcés i em permetés explicar-la de la manera que sempre vaig saber que volia fer-ho”, relata Doria. L'altre és el seu amor pel cinema clàssic, clau en la construcció de les escenes. El tercer és l'aspecte gòtic, pel qual es va deixar endur. “Sempre li van agradar els còmics i els dracs, el gènere fantàstic. Va aconseguir fer la novel·la que volia amb tot el que li agradava”, diu el periodista. I potser per això va voler que mai fos res més que una novel·la i es va negar una vegada i una altra al fet que s'adaptés per al cinema.